Gauguin, a la recerca del paradís

Les pintures de Paul Gauguin són internacionalment conegudes, però les històries que s’hi amaguen darrere potser no ho són tant. El pintor francès va tenir una vida molt especial, nadant a contracorrent de la seva època. Desencantat amb una Europa que considerava artificial i convencional, va decidir establir-se al Carib, on la seva vida i la seva obra van experimentar un tomb radical. El pinzell de Gauguin va ser, doncs, el testimoni que va deixar constància de la cultura indígena en les colònies franceses de finals del segle XIX. 

Mossegar la poma

Sentir-se temptat és humà. Des de l’Antiga Grècia fins a les agències de màrqueting del segle XXI, la temptació manté a les persones en una lluita constant per l’autocontrol. Així ho han manifestat escriptors, pintors i cineastes al llarg de la Història. Però, fins a quin punt som capaços de reprimir els nostres impulsos?

6 llibres inspirats per les drogues

La relació d’amor i odi entre artista i drogues no és cap invent contemporani. Fa temps que genis de diferents àmbits han fet servir aquest tipus de substàncies com a font d’inspiració i motivació per al seu treball. Però, quins escriptors han redactat llibres sota l’efecte de les drogues?

Les mòmies més antigues del món

Esteu a punt de descobrir qui són els chinchorros, una de les civilitzacions més antigues i importants de la Història… i la primera a momificar els seus difunts.

Un brindis per la Història

El brindis és una tradició molt arrelada a la majoria de societats actuals. Tot i no tenir clar els seus orígens, l’acte de xocar les copes és internacional i està present a celebracions de tot tipus. Però aquest acte inofensiu amaga fets obscurs; traïcions, copes enverinades, celebracions bèl·liques cruels que han marcat la Història del brindis. D’altra banda, avui en dia és símbol de confiança i germanor, i per això quan brindem ens sentim una mica més propers a les persones que ens envolten.

L’Art d’escriure: origen i Història

Deia Oscar Wilde que per escriure només calen dues coses: “Tenir alguna cosa a dir, i dir-ho”. Així de senzill. Escriure és una de les primers coses que ensenyen a les escoles, i probablement una de les més importants per a la nostra humil i fugaç existència. És clau per la comunicació, per ensenyar i per aprendre, per fer riure i per desfogar-nos, en definitiva, per plasmar els nostres pensaments. I sovint no som conscients de la importància del que escrivim. Anna Frank no sabia que el seu diari esdevindria un símbol de la resistència contra el nazisme; John Lennon no sabia que els Beatles serien més famosos que Jesús mentre escrivia “Imagine”; i Charles Darwin no sabia la revolució científica que provocaria mentre engendrava “L’origen de les espècies”. En les següents línies descobrirem com els valors occidentals, les ideologies, i els actes més revolucionaris han començat amb un simple escrit.

Som com mengem

En aquesta vida hi ha coses que fem a consciència i coses que fem sense plantejar-nos. Menjar és una de les segones, potser perquè si no ho féssim trigaríem seixanta dies a morir. Però no només no pensem el per què mengem, sinó que tampoc no pensem el com. Quan viatgem descobrim costums i rituals  gastronòmics d’altres cultures que són totalment diferents als nostres, i ens fa gràcia veure com de diferents poden ser aquestes tradicions darrere de les nostres fronteres. Aquesta situació és una conseqüència de ser una raça sociable, que necessita reunir-se amb els seus iguals i comunicar-se. Menjar no només és satisfer una necessitat biològica, sinó molt més que això: és integrar-se, socialitzar-se i sentir-se estimat pels qui mengen com nosaltres.  

Els límits del paisatge

“Tot condueix necessàriament al paisatge”, deia el pintor alemany Runge. Potser és perquè la naturalesa ha donat belles formes a aquest planeta molt abans que els homes hi arribéssim per transformar-lo -o, a vegades, destrossar-lo-. El paisatge ha estat sempre en el nostre punt de mira. Ja al segle V els xinesos van desenvolupar el Shan Shui, un estil de pintura en el qual es representaven paisatges naturals. El tema central el Shan Shui eren les muntanyes, ja que segons la tradició xinesa eren el lloc on reposaven els éssers immortals. Segles més tard, a Occident ens vam apoderar del paisatge com a representació artística, convertint-se aquest en un tema central pels pintors renaixentistes i barrocs. Però per poder pintar el paisatge primer cal entendre’l, i aquesta és la voluntat dels següents paràgrafs.

Per què viatgem?

Viatjar és un desig profundament arrelat a l’existència humana. Des de fa molt de temps les persones hem desitjat conèixer què s’amaga més enllà dels nostres horitzons, i aquesta voluntat de conèixer ha donat lloc als grans descobriments de la Història. Què buscaven els primers habitants de la Terra al emigrar d’Àfrica cap al nord? Hauria descobert Colon Amèrica si no hagués buscat un camí més ràpid cap a la Índia? Tot i que actualment l’hem convertit en un bé de consum socialment imprescindible, viatjar és molt més que això. Viatjar són la curiositat d’Heròdot al explorar Àsia, la voluntat conqueridora d’Alexandre Magne, i la certesa científica de Darwin en el viatge del Beagle. En altres paraules, viatjar és el somriure que se’ns dibuixa a la cara quan agafem un mapa i imaginem els indrets més bells del món.

Redescobrint el Leviatan

Si sentiu a parlar del Leviatan segurament el primer que us vindrà al cap serà un dimoni o un monstre que viu al fons dels oceans i que no permet que ningú expliqui que l’ha vist. És el gran temor de qualsevol mariner que surt a la mar, aquell monstre marí que us pot arrencar els peus mentre us banyeu tranquil·lament a la platja. De la mateixa manera que els humans simbolitzem la raó i el seny a sobre de la terra, el Leviatan és allò salvatge i malvat que s’hi amaga sota.