"Diners o dinars"

Corrupció urbanística, frau fiscal, contractació irregular, tràfic d’influències, blanqueig de diners… Segurament esteu tots farts de sentir a parlar de la corrupció, així que perdoneu-me si trec el tema. Però aquests últims dies hem tingut unes xifres estratosfèriques; el passat octubre vam assolir el rècord de 141 imputats en un mes, és a dir, 5 imputats per dia. Aquesta onada arrasa amb tothom, sense distingir entre polítics, funcionaris, empresaris, advocats, sindicalistes o familiars de tots ells. Així doncs, noms coneguts per tots nosaltres com Miguel Blesa, Josep Lluís Nuñez, Rodrigo Rato, Magdalena Álvarez, Ángel Acebes, la Infanta Cristina, Iñaki Urdangarin, Luís Bárcenas, família Pujol, Jaume Matas, Carlos Fabra, Fèlix Millet o Francisco Granados estan acusats de diversos delictes. Totes elles persones molt influents, les que teòricament governen el país i miren pel nostre bé. Aquestes, però, només son les cares conegudes: amb ells estan caient un conjunt de xarxes de corrupció que aglutinen cada dia a més gent.

Molts ciutadans ens preguntem com pot ser que en ple segle XXI, en un país del Primer Món, vivint en un estat del benestar i amb més de 40 anys de democràcia estiguem vivint un dels moments més corruptes de la nostra història. Doncs bé, sento decepcionar-vos , però si mirem cap enrere descobrirem que la corrupció no és cap invent de la nostra era. Lluny d’això, la corrupció sempre ha estat present en la humanitat, des del Món Clàssic fins a la seu del PP, passant per Roma, els senyors feudals de l’Edat Mitja, els Borbons, la Revolució Francesa, o els feixismes del segle XX.
 
L’antiga Roma era un caldo de cultiu de favors interessats i tràfic d’influències. En una societat que sobreposava l’honor personal per sobre de tots els altres valors, els mitjans per aconseguir-los estaven més que justificats. Molt típiques eren les escenes en que un polític passejava pel carrer seguit per admiradors, i com més llarga era la cua, més important era el personatge en qüestió (pràctica que rebia el nom de adesacatio). A canvi, el governant oferia protecció als seus admiradors, a més de diners i favors polítics. O el cas del teatre de Nicea, a l’actual Turquia, que va costar un bon grapat de diners construir (concretament deu milions de sestercis), però que es va fer tan malament que no es podien assumir els costos de manteniment i es es va acabar destruint. A algú li han vingut al cap poliesportius, biblioteques i aeroports buits?
 
Seguint pel fil de la història, arribem a la Edat Mitja, i amb ella arriba el cristianisme. Els valors que aquest portava eren una gran oportunitat per lluitar contra les males pràctiques, com ara el robatori, que va passar a ser un pecat. Però feta la llei feta la trampa: el cristianisme també inclou el perdó pels pecats, sempre i quant hi hagi penediment. Així doncs, trobem que l’Església Catòlica és una de les institucions més corruptes de tots els temps, i en sobren exemples. La literatura n’és una bona prova: Dante, en la Divina Comèdia -una de les obres més importants de la literatura universal-, situa als polítics corruptes al vuitè cercle de l’infern –per sota només trobem els traïdors, en el novè cercle-. Com a càstig, aquests apareixen cremant en flames, amb els dits bruts i amb els foscos secrets que els envolten. 
 

Dante-Literatura-Cultura-Historia

Diables intentant punxar a Dante i Virgili

 
 
Ja al segle XVIII, Diderot va escriure a la seva enciclopèdia –la primera enciclopèdia universal de la història editada a França-: “El cristianisme, predicant un esperit de sacrifici i la renúncia a tota vanitat, introdueix en el seu lloc la mandra, la misèria, i la negligència: en poques paraules, la destrucció de les arts”.
 
Un dels escàndols més famosos que es va viure a l’Església el va protagonitzar els Borgia, família originaria d’Aragó i establerta al Regne de València, a l’actual Gandia. Lligats a la noblesa i a la jerarquia eclesiàstica, els Borgia van arribar al Papat de Roma en dues ocasions -el Papa Calitx III (1456-1458), i el seu nebot Alexandre VI (1492-1503)-, i van col·locar moltes persones de confiança en llocs de poder. De fet, l’any 1492, Rodrigo Borgia va comprar a 17 dels 22 cardenals per tal que el nombressin Papa, i així es va convertir en Alejandro VI. El seu papat va estar embrutat amb assassinats, enganys, suborns, incests, traïcions i enverinaments. No dubtava, per exemple, en destinar part dels diners que havien d’anar a parar en mans dels pobres a organitzar orgies en les quals mantenia relacions amb nois, noies, i fins i tot amb la seva filla Lucrecia. De fet, es creu que va tenir un fill-nét amb ella, i això li va valdre a Lucrecia el renom popular de “la prostituta del Papa”.
 
Lucrecia també va tenir una vida envoltada de misteris obscurs. Jove, culta i molt refinada, influenciava a qualsevol que es trobés pel  camí. La seva família la va utilitzar per casar-la amb tres homes diferents, sempre per interessos polítics. A més, Lucrecia també va mantenir relacions sexuals amb molts homes, entre ells el seu germà Cèsar i, com hem dit abans, el seu pare. Per entendre de quina manera Lucrecia podia arribar a dominar i influenciar aquells que l’envoltaven, és prou il·lustrativa l’anècdota en que Cèsar, germà d’ella, va estrangular per gelosia al segon dels tres marits de Lucrecia. Maquiavel, que es va inspirar -en part- en la vida de Cèsar per escriure El Príncep, va referir-se a la corrupció i males pràctiques de les altes esferes de la seva època: “que el príncep no es preocupi d’incórrer en la infàmia d’aquests vicis, sense els quals difícilment podrà salvar l’Estat”.
 
Com veiem, Lucrecia va ser molt influent tant a nivell polític com a nivell artístic. Acostumava a estar envoltada dels intel·lectuals de l’època, i va inspirar artistes de tota mena. La seva imatge de femme fatale del Renaixement va donar lloc a obres com Lucrecia de Borgia, (1833), de Victor Hugo o ­Los Borgias (1839)-, d’Alexandre Dumas. 
 

Historia-Art-Cultura

Quadre del pintor italià Bartolomeo Veneto en el que mostra a Lucrezia Borgia ensenyant el pit esquerra, fent al·lusió als escàndols sexuals que van marcar la seva vida

 

Deixant clar que les diverses civilitzacions i moments històrics han estat moguts per la corrupció i ambicions personals, podem afirmar que Espanya té una especial tradició en aquest tipus de pràctiques. L’art i la cultura sovint ens ajuden a entendre com eren les societats fa centenars d’anys. A Espanya, durant els segles XVI i XVII es va viure un important desenvolupament cultural en el qual van sorgir molts artistes que han passat a la Història, anomenat el Segle d’Or. En el camp literari cal destacar el gènere la novel·la picaresca, que va sorgir com a crítica a una societat fortament corrupta en un context de crisi i decadència de les institucions de l’Espanya imperial. L’objectiu era ridiculitzar el comportament de la societat i contraposar-se amb la literatura renaixentista, com ara les epopeies, les novel·les sentimentals o els llibres de cavalleria. Amb Lazarillo de Tormes al capdavant, la picaresca va tenir la seva culminació literària amb la publicació de la primera part de Guzmán de Alfarache (1599). Aquesta obra s’ha d’entendre com una profunda radiografia de la decadència de la societat espanyola del moment, sobretot de l’aristocràcia, tal i com deixa entreveure aquest fragment:

“Para afanar prebendas todos están dispuestos a derrochar miles de escudos, pero antes de dar ni un cuarto de limosna a un mendigo, le hacen procesar”.
Per sort o per desgràcia, aquest gènere literari ha contribuït a construir l’imaginari col·lectiu d’una societat en la que la corrupció forma part d’un estil de vida que pot arribar a semblar natural o simpàtic.
 
Precisament mentre la novel·la picaresca es feia resó de la corrupció a Espanya es va viure el que està considerat el primer cas de corrupció urbanística a gran escala al país. Va ser protagonitzat per Francisco de Sandoval y Rojas, I Duque de Lerma, a finals del segle XVI i principis del XVII. Felip III, que va regnar des del 1598 fins al 1621, estava massa ocupat satisfent els seus plaers personals, i tots els assumptes i decisions referides a regnar les delegava a una persona de confiança: el Duque de Lerma. Aquest va saber aprofitar l’oportunitat i va manipular i aprofitar-se de la situació per enriquir-se cada dia més, fins arribar a convertir-se en la persona més rica de la península.
 
La jugada mestre del Duque de Lerma va arribar quan va comprar una sèrie de propietats a Valladolid a un preu molt baix i, sis mesos després, va convèncer al rei per què traslladés la capital de Madrid cap a Valladolid. El preu de les propietats, lògicament, va pujar com l’espuma, i el Duque de Lerma les va vendre, gran part d’elles al mateix monarca. Però la història no acaba aquí; el Duque, una persona extremadament ambiciosa, va fer alguns tractes amb l’alcalde de Madrid i va convèncer al rei de tornar-hi, fent la mateixa operació però a la inversa i omplint-se les butxaques d’or. Però, tal i com diu el refrany popular, “la avaricia rompe el saco”, i es començar a estendre rumors sobre les seves activitats. Després de ser investigat públicament, però abans de que tinguessin temps de penjar-lo, va fer-se cardenal, càrrec sota el qual no podia ser executat. D’aquí ve una altra expressió popular: “Para no morir ahorcado, el ladrón se vistió de colorado”.
 

DuquedeLerm-Rubens-Art-Historia

Retrato ecuestre del duque de Lerma, pintat al 1603 per Rubens

 
Hi ha molts exemples de com el poder corromp a les persones, i Espanya n’està ple. Per anomenar-ne algun altre, podríem parlar de Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies, que va passar a ser reina d’Espanya al casar-se amb el rei Fernando VII l’any 1929. Al 1933 mor el rei, i Maria Cristina esdevé regenta d’Espanya fins que la seva filla Isabel II assoleixi la majoria d’edat, al 1840. Mentre estava al poder va ser molt polèmica per la seva afició a les festes nocturnes, que sovint acabaven en orgies, i pel tren de vida que portava, gastant grans quantitats de diners públics en plaer personal. Però el més greu va arribar un cop la seva filla ja era al poder. Va ser aleshores quan Maria Cristina es va aliar amb el Marqués de Salamanca i van especular en negocis amb la sal, els ferrocarrils i, fins i tot, amb el tràfic il·legal d’esclaus. La societat del moment deia que no hi havia negoci al país en el qual no hi estigués involucrada.
 
 
 

CulturaPopular-Historia

Dibuixos populars de l’època sobre Maria Cristina de Borbó

 
No podem deixar el tema de la corrupció a Espanya sense fer referència a un dels més grans corruptes que mai no ha conegut el país i el món sencer. Conegut com el “banquer de Franco”, Joan March va ser empresari, contrabandista d’armes i de tabac, banquer, espia, i moltes altres coses que el van permetre ser l’home més ric del món a principis del segle XX. Nascut a Santa Margarida, Mallorca, l’any 1880, des de ben petit va apuntar maneres, donant de fumar als nois més grans a canvi de cinc cèntims la calada. De jove es va fer contrabandista a Mallorca, i gràcies als diners que va fer i el tràfic d’influències que va exercir, va muntar una empresa de tabac que va acabar desbancant a la mateixa empresa Tabacalera estatal. Acte seguit, va aconseguir controlar el tràfic marí creant l’empresa Transmediterrànea. Definit per Francesc Cambó com “l’últim pirata del Mediterrani”, March sempre sabia ficar-se de part del bàndol guanyador… o, si calia, es ficava de part de tots els bàndols: durant la I Guerra Mundial, va servir com a espia a Espanya i també contra Espanya. 

 


Cultura-Art

Joan March i Ordines, l’únic espanyol que es podia permetre dir-li a Franco: “Mi general, no se meta en mis asuntos”, sense patir-ne les conseqüències

 
Va arribar un punt en que la capacitat d’influència que March exercia superava la de qualsevol polític espanyol i pràcticament europeu, ja que tenia contactes i amics en tots els governs. Al 1932 va ser tancat a la presó d’Alcalà d’Henares, però es va escapar subornant al seu propi carceller i aconseguint que ell mateix el portés en cotxe fins a Gibraltar. Aquest acte magistral de suborn va acabar de forjar la seva llegenda.

Manuel Azaña, president de la Segona República, va fer una afirmació premonitòria al dir que “O la República somete a March, o March someterá a la República”. Efectivament, aquests és un dels episodis més importants de la vida del mallorquí. Va destinar gran part de la fortuna que havia fet practicant activitats il·legals i la compra-venta de favors a finançar la sublevació militar del 1936 i acabar amb la República. Es diu que sense la seva aportació el cop d’estat hauria fracassat, ja que March va pagar de la seva butxaca les 1.019 lliures esterlines que costava el lloguer del Dragon Rapide, l’avió que va portar a Franco des de les Canàries fins al Marroc al juliol del 1936, i gràcies a això Franco es va poder fer càrrec de l’exèrcit africà. A més, March va posar a disposició dels militars 600 milions de pessetes “desinteressadament”…

L’últim cop de gràcia de March va tenir lloc l’any 1948, en plena postguerra. Gràcies als amics que tenia a la dictadura, va aconseguir comprar l’empresa Barcelona Traction -més coneguda entre els obrers com “La Canadenca”- a un preu molt més baix del seu valor real, i la va transformar en la companyia FECSA. Així, sota el seu lema “diners o dinars”, March va aconseguir convèncer i subornar a tothom qui es va trobar en el seu camí cap a la fortuna.

Ens acostem als nostres dies, i veiem com la corrupció continua en augment. Durant el segle XXI, tots el partits polítics que han tingut govern –ja sigui autonòmic o estatal-, a Espanya han estat tacats amb la corrupció. No se’n lliure cap. Ara per ara, hi ha 1.900 imputats per corrupció, més de 130 causes obertes i només 170 condemnats. A nivell internacional, aquestes xifres són característiques de països en vies de desenvolupament, amb sistemes polítics autoritaris i una població amb pocs recursos econòmics. Espanya té una societat amb molt potencial per tirar endavant el país, però que xoca amb una casta política degenerada que la frena. I, tot i així, quan toca anar a les urnes aquests partits surten fortament reforçats, com si l’electorat hagués perdut tota fe en un canvi o alternativa política. –tot i l’auge de partits  alternatius en el darrer any-.

Davant de tants exemples es podria concloure que la corrupció és quelcom que va lligat amb un càrrec de poder, i que cap persona no se’n pot desfer. Però no és així: el que diferencia la nostra era de tota la corrupció que hi ha hagut al llarg de la Història és que avui en dia tenim molts instruments al nostre abast per combatre-la, com ara organismes públics contra la corrupció, ONG’s, moviments socials, i, sobretot, la diversificació de mitjans de comunicació que denuncien aquests casos. Per no parlar de les noves tecnologies, com les xarxes socials, que permeten fer arribar informacions i denúncies de butxaca en butxaca en només un click. La corrupció, efectivament, sempre hi ha estat. Però avui tenim el poder de desemmascarar-la, de denunciar-la i fer-la pública. Aprofitar aquesta oportunitat històrica no és un dret, és una obligació que recau en tots nosaltres com a ciutadans i com a persones.

No crec que cap dels exemples aquí exposats serveixi per justificar l’allau de corrupció que patim avui en dia; la intenció, doncs, és entendre millor com l’ambició i el lucre personal estan integrats en el dia a dia de moltes persones, a vegades sense tenir en compte la llei ni cap tipus de valor moral. Potser, al cap i a la fi, la picaresca està integrada a la nostra societat tan profundament que mai ens en podrem desfer. Però això no serveix d’excusa per deixar d’apretar les cordes als corruptes i construir dia a dia un país més just. El futur està a les nostres mans. I, citant a Dante i la Divina Comèdia, no hem d’oblidar que “els corruptes decideixen ser-ho per a l’eternitat”.
 
 

Un pensament sobre “"Diners o dinars"

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s