Parlar per convèncer. La importància (o la manca) de la retòrica clàssica en l’actualitat

El filòsof grec Gorgias de Leontinos deia que “la paraula és un poder sobirà que, amb un petitíssim i molt invisible cos aconsegueix coses absolutament divines” (Elogio de Helena). Potser és per això que al llarg de la Història ha estat tant important tenir un bon us de l’oratòria. Sovint un discurs magistral és capaç de canviar el curs de la Història, i són els grans oradors els que tenen a les seves mans -o, millor dit, a la seva boca-, el poder d’influenciar l’opinió de grans masses. 

Per reflexionar sobre els orígens de l’art de parlar en públic ens hem de remuntar -sí, una vegada més-, a l’època clàssica. És cert que a l’antiga Mesopotàmia i a l’Antic Egipte ja existia interès per l’art de parlar bé en públic -creien que la retòrica era un equilibri entre l’eloqüència i el silenci prudent-, però no és fins a l’Antiga Grècia que neix la retòrica tal com l’entenem avui dia. L’any 450a.C. Córax de Siracusa va elaborar el primer tractat amb consells sobre com parlar davant d’un tribunal i convèncer. Així van néixer dos dels tres grans gèneres de la retòrica: el judicial (genus iudiciale) i el deliberatiu (genus deliberativum). Poc després s’hi afegiria el tercer, l’elogi funerari (genus demonstrativum), que consisteix en alabar virtuts d’un difunt  -més tard s’aplicaria també per alabar la figura dels vius-.

Art-Cultura-Historia

Pintura que ilustra la Retórica, una de las siete artes independientes, de Pieter Isaacsz

Els sofistes també van donar molta importància a l’ús de l’argumentació. Creien que no hi havia cap veritat absoluta, i que amb la paraula es podia convèncer de gairebé tot. Aquesta postura, però, va ser molt criticada per Plató, qui creia que els sofistes no estaven interessats en la veritat, sinó en la manera de convèncer –i a vegades enganyar- a l’auditori. En canvi, ell defensava el mètode del seu mestre, Sòcrates: mitjançant la dialèctica, un mètode de pregunta-resposta que conduïa a unes conclusions certes, es podia arribar a conèixer la veritat.

Veiem com la retòrica comença a ser molt important a l’Antiga Grècia, sobretot a partir que Aristòtil publiqués “Arte Retórica”, la primera obra de la Història considerada com a tractat teòric sobre retòrica -les obres anteriors només donaven consells al respecte-. Per Aristòtil la retòrica és el mètode d’observar tots els camins possibles per a la persuasió, i per això va fer una explicació lògica sobre tots els elements que hi intervenen. Cal destacar les tres eines principals de persuasió per a tot discurs: la credibilitat de l’orador–ethos-, les emocions i psicologia dels oients –pathos-, i els patrons de raonament d’allò que s’argumenta –logos-.

Art-Cultura-Historia

“Demostenes ejercitandose para el uso de la retórica”, de Jean Jules-Antonie Lecomte du Nouy

En l’època romana la retòrica va passar a ser un dels aspectes més importants de la vida pública, i en aquest context va viure el que està considerat com l’orador més important de tots els temps: Marc Tuli Ciceró. Polític romà contrari a la dictadura de Cèsar, va dedicar gran part de la seva obra a l’estudi de la retòrica. A més, se’l reconeix per el seu estil depurat a l’hora d’escriure. Tant és així que va servir com a model de prosa als impulsors del Renaixement.

Composició dels texts

 

L’estudi dels elements d’un discurs van ser profundament estudiats pels filòsofs clàssics, i són molt importants en l’actualitat. Les diferents parts d’un discurs, així com els tipus d’arguments i de recursos utilitzats per convèncer a l’espectador són la base que fan servir polítics o empresaris avui en dia. I per això són importants de conèixer.

Segons la retòrica clàssica el text està composat per cinc parts -les tres primeres fan referència a l’aspecte lingüístic i les dues últimes a l’aspecte oral-:
  1.      Inventio: consisteix en establir els continguts que es volen incloure en l’exposició.
  2.     Dispositio: estructurar els elements de la inventio, donant importància a les parts del discurs i a l’ordre d’aparició.
  3.     Elocutio: és el que coneixem actualment com a estil, és a dir, la manera adequada d’expressar les idees.
  4.     Memoria: tracta diferents recursos de memorització del discurs
  5.     Actiotracta específicament sobre la pronunciació del discurs, amb aspectes tan importants com la modulació de la veu o la comunicació no verbal.
Pel que fa a la Dipositio s’acostuma a utilitzar l’estructura tripartida:
  1.     Exordium: té la funció de donar el punt de partida al discurs i captar l’atenció dels oients. La proposició –explicació breu i clara del tema que es tractarà- i la divisió –enumeració de les parts del discurs- són dos dels recursos més utilitzats.
  2.     Narratio: busca exposar tots els arguments que portaran a defensar la tesi final. L’argumentació consisteix en donar més pes als arguments que confirmen la teva postura i contraargumentar o obviar aquells que la contradiuen.
  3.     Peroratio: és la part en la que es guanya el favor de l’oient mitjançant diferents recursos –compassió, indignació, motius ètics, etc.-. També resumeix els punts forts prèviament desenvolupats per facilitar el record a l’oient.
I pel que fa als arguments, es poden classificar de la següent manera:
  1.     Arguments relacionats amb l’ethos: són aquells relacionats amb l’actitud de l’orador, que s’ha de mostrar fiable, sincer i simpàtic.
  2.     Arguments relacionats amb el pathos: són aquells que busquen un canvi en l’estat d’ànim de l’espectador: ira, calma, odi, por, amistat, etc.
  3.     Arguments relacionats amb el logos: són aquells arguments lligats al tema que es tracta.        
 

La retòrica clàssica en la Història

 

Són tants els grans discursos que s’han fet al llarg de la Història que es fa complicat destacar-ne un. Però es fa imprescindible parlar d’un que va tenir lloc a l’Antiga Roma. Juli Cèsar va ser assassinat l’any 44 aC. arrel de la conspiració entre els senadors Brutus, Bucilià i Gai Cassi per acabar amb la dictadura i iniciar l’etapa republicana. Marc Antoni, amic i mà dreta de Cèsar, va ser beneficiat  com a nou membre de la República. Tot i així, no s’hi va conformar, i va utilitzar les seves dots com a orador per alçar el poble contra els assassins de Cèsar.

Pintura-Art-Cultura-Historia

“Mort de Cèsar”, de Jean-León  Gérome (1867)

Shakespeare es va inspirar en aquests fets per escriure la seva obra “La tragèdia de Juli Cèsar” (1599). La trama gira al voltant de la lluita psicològica del conflicte entre honor, patriotisme i amistat. Aquesta obra s’entén com un reflex de l’ansietat de l’Anglaterra del segle XVI provocada pels temors i la incertesa de la successió de la Reina Isabel I, que encara no havia anomenat cap successor a la corona a la seva avançada edat. Aquesta situació podia desembocar en una guerra civil, situació similar a la que havia portat l’assassinat de Juli Cèsar.

L’any 1953 Hollywood va estrenar “Julio Cesar”, pel·lícula dirigida per Joseph L. Mankiewicz i inspirada en l’obra de Shakespeare. Concretament, destaca l’escenificació del discurs de Marc Antoni –magníficament interpretat per Marlon Brando-. La grandesa d’aquest discurs recau en el canvi d’opinió radical que Marc Antoni aconsegueix en l’auditori. Brutus abandona l’escena amb el públic a la butxaca, ja que gràcies a que va assassinar a Cèsar va posar fi a la dictadura i donava inici a una etapa d’esperança per als ciutadans romans. Així doncs, Marc Antoni comença a parlar amb el públic en contra seu i del difunt Cèsar. Però gràcies a un discurs magistral aconsegueix convèncer-los de la grandiositat de Cèsar i de la traïció que han comés els assassins. Mitjançant recursos de persuasió clàssics –captació de l’atenció, guanyar l’aprovació del públic, argumentacions sentimentals, canvis d’entonació i modulació de la veu, etc-, Marc Antoni executa un dels discursos que fa canviar la història de Roma. (Podeu veure el video en el següent enllaç –la intervenció de Marc Antoni és a partir del minut 5-).

Fent un salt en el temps ens situem en el discurs que es va viure a Gettysburg (Pensilvania) el 19 de novembre de 1863, quatre mesos i mig després de la batalla de Gettysburg, considerada com el punt d’inflexió de la Guerra Civil d’Estats Units. Aquell dia hi ha va haver dos discursos: el principal era el del gran orador Edward Everett, diplomàtic i acadèmic de l’època, que va pronunciar un discurs de 13.609 paraules en més de dues hores. El segon discurs, programat com a secundari, era el del president Abraham Lincoln, que va fer un discurs de menys de 300 paraules, onze oracions i entre dos i tres minuts. La brevetat i capacitat de síntesi de Lincoln van permetre que aquest discurs es convertís en un dels més importants de l’era moderna.

“Ara fa vuitanta-set anys, els nostres pares feren néixer en aquest continent una nova nació concebuda en Llibertat i consagrada al principi que tots els homes són creats iguals.
 
Ara ens trobem en una gran guerra civil, comprovant si aquesta nació, o qualsevol altra així concebuda i consagrada, pot romandre en el temps. Estem reunits en un gran camp de batalla d’aquesta guerra. Hem vingut per consagrar una part d’aquest camp com a últim lloc de repòs d’aquells que donaren la seva vida perquè aquesta nació pogués sobreviure. És completament just i apropiat que ho fem.
 
Però, en un sentit més ampli, no podem dedicar, no podem consagrar, no podem santificar aquesta terra. Els homes valents, vius i morts, que lluitaren aquí l’han consagrada molt més enllà del que les nostres pobres facultats podran afegir o detreure. El món no tindrà gran noticia ni recordarà per llarg temps el que aquí diem, però mai no podrà oblidar el que ells aquí hi van fer. Som més aviat nosaltres, els vius, els qui ara ens hem de consagrar a la tasca inconclusa que els que aquí lluitaren feren avançar tan noblement. Som més aviat nosaltres els qui ara ens hem de consagrar a la gran tasca que encara ens queda per concloure: que d’aquests difunts que honorem, en prenguem una devoció incrementada per la causa a la qual oferiren fins a l’última mesura de devoció possible; que aquí resolguem solemnement que aquests morts no han donat la seva vida en va. Que aquesta nació, amb l’ajuda de Déu, viurà un nou renaixement de la llibertat- i que el govern del poble, pel poble i per al poble, mai no desapareixerà de la Terra.”
Hi ha molts elements en aquest discurs que el fan tan important. Segurament els dos temes principals són la reunificació del poble –sense anomenar cap vegada la paraula “unió”, però pronunciant fins a cinc cops la paraula “nació”-, i transmetre la idea que cal continuar la tasca per la que lluitaven els soldats caiguts. D’altra banda, cal destacar que Lincoln no va fer cap referència a la Constitució dels Estats Units aprovada l’any 1789 i que, implícitament, reconeixia l’esclavitud.

L’historiador James McPherson assenyala els paral·lelismes del discurs de Lincoln amb l’oració fúnebre de Pericles durant la Guerra del Peloponesi. Pericles comença alabant la figura dels avantpassats, així com Lincoln comença fent al·lusió a la Declaració d’Independència dels Estats Units:

“Vull començar pels ancestres: és just i acurat que els fem l’honor de la primera menció en una ocasió com aquesta”
Pericles també fa referència a la democràcia, així com Lincoln acaba el seu discurs amb la frase de “el govern del poble, pel poble i per al poble”:

Si mirem les lleis, aquestes aporten justícia equitativa a totes les diferències privades”
I, lògicament, honorifica el sacrifici dels caiguts en batalla:

“Elegint morir lluitant en comptes de viure sotmesos, no sols fugiren del deshonor, també s’enfrontaren cara a cara amb el perill”
I anima als vius a continuar amb la lluita:
“Vosaltres, els supervivents, heu d’adquirir la inamovible determinació de lluitar al camp de batalla”
(“Història de la Guerra del Peloponés”, Tucídides).

El panorama actual

 
Sense continuar amb la llista interminable de grans oradors, només falta ressaltar la poca capacitat comunicativa dels polítics actuals. En els darrers anys a l’Estat espanyol hem vist desfilar presidents i ministres sense cap tipus de qualitat oradora, fet que no deixa de sorprendre.
La imatge que projecta un país, tan a nivell nacional com internacional, depèn en gran part de les capacitats comunicatives dels seus representants, i en aquest sentit estem en un clar desavantatge. Aquest, sens dubte, és un dels motius del desencant i la desvinculació que el poble sent respecte els seus governants –si més no, a Espanya-, i que es tradueix amb unes xifres de participació ridícules a les eleccions. Potser convindria, un cop més, fer un cop d’ull enrere i deixar-nos il·luminar pel llegat dels retòrics clàssics. 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s