Què és la cultura?

“Els joves no són tontos. Perceben la maldat en l’aire encara que no la comprenguin. Es resenteixen del seu incert futur econòmic i els problemes que la generació actual els hi està deixant. Opinen que l’educació que reben no es relaciona amb les seves necessitats, ja que no els hi garantitza res, ni una feina ni una cultura satisfactòria”

(Mark Oliphant, físic nucelar i humanista australià) 

A primer cop d’ull la paraula “cultura” pot semblar una paraula inofensiva i fàcil d’entendre, però serà al voler definir-la quan ens adonarem de les grans incerteses que presenta –i sempre ha presentat-. Quan Oliphant parla de “cultura satisfactòria” està englobant moltes coses, el conjunt de les quals pot arribar a condicionar el benestar o l’status social d’una persona en l’actualitat. Però si preguntem què és cultura a un monjo budista, a un artista del Renaixement o a un ciutadà de l’antiga Roma, obtindrem respostes molt diferents. Això és perquè “cultura” és una paraula genèrica que té tantes definicions com intents de definir-la. 

A l’antiga Grècia era molt popular la paraula areté, que es referia al conjunt de coneixements, virtuts o capacitats assolides gràcies a l’educació. Segons Hípies d’Elis, l’excel•lència en qualsevol ciutadà consistia en el cultiu de tres virtuts específiques: andreia –valor-, sofrosine –moderació-, i dicaiosine –justícia-. De fet, areté ve de la paraula grega aristós, que vol dir “millor”. És a dir, el coneixement et fa millor. 
 
Pel que fa al significat etimològic de la paraula cultura, aquesta prové de l’arrel llatina “col”, la qual significa ‘podar’, i fa referència al cultiu vegetal així com a l’humà. Els llatins, per tant, entenien el “cultus” amb la doble significació de conrear la ment, és a dir, el saber, i el cos. De l’arrel llatina “col” també provenen els mots com colònia, colon, colonitzar, etc. Per exemple, colonitzar un lloc volia dir conrear-hi quelcom, una nova societat, una nova manera de pensar… 
 
El concepte clàssic de cultura com a persona cultivada intel•lectualment preval al llarg de l’Edat Mitjana. Aquesta etapa és coneguda també com l’època fosca, principalment pel retrocés cultural que la va caracteritzar. O, millor dit, per l’estancament cultural provocat per una Europa plena de temors i amb una població analfabeta i, no en menor mesura, ignorant. La cultura estava reservada per a uns pocs afortunats, monjos dedicats en cos i ànima a la seva tasca divulgadora. Van ser ells qui va transmetre tot el coneixement de l’Antiguitat cap a l’Època Moderna. 
 
El destí de la cultura, però, va experimentar un gir inesperat amb l’arribada de l’Humanisme al segle XV. Aquest moviment intel•lectual, filosòfic i cultural, amb personalitats capdavanteres com Dante, Petrarca o Boccaccio, va reprendre els clàssics grecollatins com a model cultural a seguir. Estretament lligats a l’Humanisme trobem el Renaixement, que es podria considerar com l’extremitat artística de l’Humanisme, i la Il•lustració, que apareixeria a França i Anglaterra i que es caracteritzava per la fe en el progrés com “l’únic factor capaç d’unificar la història de la humanitat” (Breu història de la cultura, E.H. Grombrich
 
D’aquesta manera, el concepte de cultura com quelcom reservat per a una minoria va quedar obsolet, i es va imposar un nou cànon de cultura. Aquest nou cànon va comportar l’arribada de l’antropocentrisme, que senyalava un canvi de paradigma: Déu perdia importància i deixava de ser el centre de l’univers, que ara el passarien a ocupar l’home i el progrés. De fet, la paraula progrés va sorgir al segle XVII com a reflex de que la cultura començava a estar a l’abast de tothom –gràcies, en part, a la invenció de l’impremta-, i això permetia unes societats més competents. 
 
Amb el progrés arriben noves propostes i s’introdueix la distinció contemporània entre cultura i naturalesa. Per Jean Jacques Rousseau la cultura és un fenòmen distintiu dels sers humans, que els situa en una posició diferent que la resta d’animals. La cultura, doncs, passa a entendres com un conjunt de coneixements acumulats al llarg de milers d’anys per la humanitat, i aquests sabers acumulats és comú a totes les races i ètnies. Aquesta característica universal és el que diferencia la humanitat del regne animal. 
 
El concepte de cultura continua experimentant canvis: amb l’impacta de l’antropologia al segle XVIII es comença a entendre cultura com tot allò que defineix la manera de viure d’una societat. En aquest sentit és interessant una de les accepcions que l’Institut d’Estudis Catalans dóna de cultura: “Conjunt dels símbols, valors, normes, models d’organització, coneixements, objectes, etc., que constitueixen la tradició, el patrimoni, la forma de vida, d’una societat o d’un poble”. Per tant, la figura de l’erudit amb els coneixements per crear cultura queda relegada, i qualsevol individu de qualsevol comunitat serà capaç de crear-la, independentment de la seva formació intel•lectual. 
 
La cultura deixa d’entendre’s, doncs, com quelcom que un individu adopta a partir dels seus estudis i del desenvolupament de les seves activitats i passa a ser quelcom imposat pels sistemes de comportaments de la societat de la qual hom forma part. En altres paraules, el que proposa l’antropologia cultural és que cultura és “tot allò que inclou coneixement, creences, art, moral, dret, costums i qualsevol altre hàbit i capacitat adquirida per l’home com a membre de la societat” (Edward Taylor, 1871). Així, es desplaça l’herència biològica com a font de cultura en favor de les creences i comportaments dels membres d’una societat. 
 
Paral•lelament, van apareixent molts corrents filosòfics i antropològics, com ara el funcionalisme, que té una visió utilitarista de la cultura, és a dir, que cada poble o societat la utilitza per respondre a les seves necessitats biològiques; o l’estructuralisme, que presenta uns esquemes estructurals incrustats a cada comunitat. Amb aquestes noves concepcions de la cultura apareixen una llarga llista d’ítems que serveixen per definir una societat. De fet, la llista és tan llarga que la cultura passa a englobar-ho absolutament tot o, el que és el mateix, ja no és res. 
 
Amb les aportacions antropològiques també cobren nous significats paraules i conceptes, com per exemple colonitzar. Si pels grecs colonitzar era cultivar una manera de viure, una cultura, en un altre territori, a partir del segle XVI la colonització ja no es basa en promoure el saber i el coneixement, sinó en destruir-lo per imposar-ne un de propi. Les pràctiques colonitzadores europees en són una demostració. 
 
Una altra manera diferent d’entendre la cultura és la proposada pel marxisme. Tot i que a priori sembla que la cultura no és important dins de la ideologia marxista, sí que ho és. De fet, Marx entenia la cultura com un reflex de les relacions socials de producció, és a dir, de l’organització que adopten els humans davant de l’activitat econòmica. Per tant, el marxisme afirmava que la cultura i els sistemes de producció estaven estretament lligats, i l’un no es podia entendre sense l’altre. En aquesta línia, Antonio Gramsci parla del concepte d’hegemonia, procés segons el qual un grup dominant es legitima davant dels dominats, i aquests ho acaben veient natural i accepten la dominació imposada com quelcom desitjable.
 
Però, què se n’ha fet de tot aquell coneixement amb el qual s’ha identificat la cultura durant tants segles, que provenia del saber intel•lectual i que bevia de la tradició clàssica? Doncs és el que a partir del segle XVIII, amb el trencament de la Il•lustració i els descobriments de l’antropologia, passarà a entendres com a alta cultura. Al llarg del segle XIX, a Europa, es va començar a acceptar socialment la idea que l’alta cultura és el conjunt d’aquelles activitats que la gent ben educada, és a dir, les classes altes i mitjanes-altes, duen a terme en el seu temps lliure: llegir, anar al teatre, a la òpera, visitar exposicions, etc. 
 
Al llarg del segle XX el concepte de cultura continua transformant-se. Van aparèixer nous conceptes, com cultura popular o cultura de masses, creats per intentar catalogar quelcom que cada vegada és més abstracte. Els vaivens de la Història només creen dubtes sobre què és la cultura, i davant d’això només ens podem recolzar sobre el que sabem segur: que tot el coneixement que tenim ens ha arribat a través de l’areté, a través dels clàssics i la seva veritas o autoritas, i a través d’aquells llibres i/o autors que han forjat les bases del coneixement de la nostra civilització, com ara Homer o Virgili. De la mateixa manera que Prometeu va portar el foc als homes i els va il•luminar, les arrels clàssiques són els referents que il•luminen el nostre coneixement.
 

Prometeu-Cultura-Art-Historia

“Prometeu porta el foc a la humanitat”, Heinrich Friedrich Füger (1817)

 

La cultura en el segle XXI està immersa en un sistema que mira sempre pels beneficis econòmics que pot aportar. “Indústries culturals” és el terme contemporani en el que pràcticament tota manifestació artística està destinada a ser catalogada. La gran varietat de corrents culturals i artístiques actuals –fotografia, arts visuals, pintura, arts escèniques, cultura digital, etc.-, són un nou paradigma amb el qual convivim i que, al mateix temps, estan basats en els clàssics entesos com a transmissors de coneixement i com a fonts d’autoritat i models dignes de ser seguits i imitats. Els valors de la cultura clàssica estan per tot arreu, els trobem en el nostre llenguatge, en els nostres valors, o en les nostres pintures… Com diu Italo Calvino, “un clàssic és allò que persisteix com a so de fons fins i tot allà on l’actualitat més incompatible s’imposa” (Porqué leer a los clásicos, Italo Calvino)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s