Per què viatgem?

Viatjar és un desig profundament arrelat a l’existència humana. Des de fa molt de temps les persones hem desitjat conèixer què s’amaga més enllà dels nostres horitzons, i aquesta voluntat de conèixer ha donat lloc als grans descobriments de la Història. Què buscaven els primers habitants de la Terra al emigrar d’Àfrica cap al nord? Hauria descobert Colon Amèrica si no hagués buscat un camí més ràpid cap a la Índia? Tot i que actualment l’hem convertit en un bé de consum socialment imprescindible, viatjar és molt més que això. Viatjar són la curiositat d’Heròdot al explorar Àsia, la voluntat conqueridora d’Alexandre Magne, i la certesa científica de Darwin en el viatge del Beagle. En altres paraules, viatjar és el somriure que se’ns dibuixa a la cara quan agafem un mapa i imaginem els indrets més bells del món.

Si parlem d’antics viatges és complicat distingir entre mite i realitat. De fet, la mitologia clàssica és una font inesgotable de viatges. Trobem, per exemple, el viatge de Jàson amb la nau Argos per cercar el velló d’or, narrat per Apoloni de Rodes a la seva “Argonàutica” al segle III aC.  O la “Odissea” d’Homer, del segle VIII aC, que representa la primera -tot i que imaginària- gran expedició per les aigües del Mediterrani, i que invoca els seus perills i les seves grandeses. Narra d’una manera heroica el viatge d’Ulises de tornada cap a Ítaca després de vèncer a la Guerra de Troia -per cert, és destacable el fet que la guerra i el viatge tinguessin la mateixa durada, deu anys cadascuna, com si Homer els hi donés la mateixa importància-. 

 

Ulises lligat al màstil del seu vaixell intentant vèncer l’atracció de les sirenes. “Ulises i les sirenes”, de Leon Belly

Un altre gran viatge enfosquit per l’ombra del mite és el d’Alexandre Magne per Orient. A Alexandre li mancava un Homer que li narrés les seves gestes històriques; de fet, coneixem la seva tasca a través d’historiadors molt posteriors a ell, i a obres com “Vida i fets d’Alexandre Magne a Macedònia”, escrita cinc segles després de la seva mort. En aquests relats no només es parla de les grans fites que va aconseguir, sinó que es detallen fets com que Alexandre va pujar al cel amb un carro i va baixar al fons del mar dins d’una bola de vidre, o que es va enfrontar amb monstres de les selves asiàtiques mentre escoltava arbres que parlaven. Un relat perdut en la frontera que separa mite i realitat.

 

Efectivament, viatjar ha inspirat un gènere literari molt important: la literatura de viatges. Bé, s’ha de dir que no està reconeguda -de moment- com un gènere en si, sinó que forma part del gènere narratiu. En tot cas, hi ha sobrades obres al llarg de la Història que són reconegudes dins d’aquest (sub)gènere, com ara Petrarca quan va narrar la seva ascensió al mont Ventoux, al sud-est de França. En la narració que en fa, Petrarca compara l’ascensió a peu amb el seu propi progrés personal a la vida. També es poden narrar, però, fets ficticis, com ara el viatge que fan Dant i Virgili a la “Divina Comèdia”, o viatges motivats pel coneixement científic, com el de Charles Darwin sobre el viatge del Beagle. Els d’aventures, però, són els més comuns en la literatura de viatges, amb autors capdavanters -només per citar-ne alguns, ja que la llista és interminable- com Robert Louis Stevenson (“L’illa del tresor”), Jules Verne (“La volta al món en vuitanta dies”), o els diaris del Capità Cook al segle XVIII.

 

El coneixement a través del viatge

 

Per nosaltres viatjar és una opció d’oci, però a l’antiga Grècia era un instrument que cada civilització tenia per subsistir, ja fos conquistant nous territoris o establint-hi relacions comercials. Aquets viatges eren una gran font de coneixement, ja que les societats estaven molt aïllades les unes de les altres, tant geogràficament com tecnològicament. Un dels grans viatgers de l’època, Heròdot, va ser també un dels primers en entendre el viatge com una manera d’observar i comprendre el món. Específicament, Heròdot es referia a comprendre el món a partir de l’observació de l’“altre”, és a dir, de conèixer altres cultures, altres maneres de fer de comunitats diferents a la nostra. De fet, anava un pas més enllà i afirmava que viatjar podia servir per evitar moltes guerres, ja que aquestes s’originen en gran mesura pel temor que genera la desconeixença i la ignorància.

 

La importància d’Heròdot, però, no recau només en els seus viatges, sinó en el fet que va escriure tot el que descobria. Va recórrer molt territori, des del Sudan fins a l’Europa Central i des de l’Índia fins a la Iberia occidental. Al segle V aC va publicar “Historia”, obra que li va fer guanyar-se el qualificatiu de “pare de la Història”. En ella feia una descripció del món antic a gran escala i relata, entre d’altres, les Guerres Mèdiques entre Grècia i Pèrsia. A més, cobra vital importància en la seva obra les fonts orals, sent molt recurrents frases com “segons els perses”, o “segons els grecs”… La tasca d’Heròdot, doncs, va ser parlar amb uns i altres, informar-se i contrastar relats per tal de construir una versió objectiva de la Història.

 

Hi ha molts paral·lelismes entre la tasca exploradora d’Heròdot i la tasca periodística de Ryszard Kapuscinski, escriptor i reporter bielorús que a principis dels anys 50 travessa la imaginaria frontera del Teló d’Acer i viatja a la Índia com a reporter del diari pel qual treballava. Tal i com explica en la seva obra “Viatges amb Heròdot”, el seu paper va ser clau en termes informatius, ja que el seu país estava molt tancat a l’exterior i els seus habitants pràcticament no rebien noticies internacionals. Així Kapuscinski comença a prendre consciència que hi ha un món més enllà de les seves fronteres, que hi ha altres cultures i altres maneres d’entendre la vida, de la mateixa manera que Heròdot va atrevir-se a sortir de la seva Halicarnàs natal per descobrir altres pobles i civilitzacions i després plasmar-ho en la seva obra.

 

René Descartes, filòsof francès del segle XVII, també confiava en el viatge com a eina de coneixement. Tothom el coneix per les seves teories sobre la raó i el coneixement, però la seva faceta aventurera ha quedat a l’ombra. Efectivament, va passar nou anys viatjant per Europa, període durant el qual va passar per Hongria, Alemanya, Polònia, Països Baixos, Suïssa, Itàlia, Dinamarca i molts altres països, i això li va servir per conversar amb molts intel·lectuals de l’època i forjar les seves teories que, posteriorment, el farien passar a la Història com el pare de la filosofia moderna.

 

“És pràcticament el mateix conversar amb la gent d’altres segles que viatjar. Bo és saber quelcom de les costums d’altres pobles per jutjar les pròpies amb major encert i no creure que tot el que sigui contrari als nostres mètodes sigui ridícul i oposat a la raó, com solen fer els que no han vist res”

(Fragment de “El discurs del mètode”, de René Descartes)

Jo i l’altre

 

Aquesta cita ens enllaça perfectament amb un altre tema inherent al viatge: la relació amb allò desconegut, amb un “altre” entès com a allò desconegut i diferent, objecte de critiques subjectives pel qui l’ha descobert. A “La conquesta d’Amèrica. El problema de l’altre”, Zvetan Todorov reflexiona sobre les relacions entre els europeus i els indígenes, unes relacions basades en la dicotomia vencedor i vençut, conquistador i conquistat. Segons Todorov, el que coneixem de l’Amèrica prèvia a l’arribada dels espanyols no és l’Amèrica real, sinó la percepció que els espanyols van transmetre de la mateixa. O, més lluny encara, cadascuna de les percepcions que els diferents cronistes van plasmar.

 

L’antropologia s’ha preocupat d’aquest fenomen que intenta definir l’altre a partir del jo, conegut també com a etnocentrisme. El llenguatge, els costums, els comportaments, les tradicions o la religió són elements clau en la distinció entre cultures, i al mateix temps són el que determinen la nostra identitat. En aquest sentit, el concepte d’eurocentrisme -variant occidental de l’etnocentrisme-, jutja la resta del món a partir de l’experiència occidental. És una tradició que busca imposar uns criteris ètics i morals propis com a preferibles als altres descoberts, i d’aquesta manera legitima la colonització cultural com a camí per un benefici universal. El crític literari i activista Edward Said entén l’orientalisme com un conjunt de prejudicis europeus a l’hora de tractar la qüestió oriental. En la seva obra “Orientalisme” (1987), Said critica els “persistents i subtils prejudicis eurocèntrics contra els pobles àrabs i islàmics i la seva cultura”.  

 

A l’altra mà tenim l’antropòleg Franz Boas, que va proposar el principi de relativisme cultural com a actitud per explicar el món segons els paràmetres propis de cada cultura.  És un punt de vista conciliador, que busca anivellar totes les cultures i proposa la tolerància i el respecte mutu. Segons el relativisme no existeix cap principi universal sobre aspectes culturals, i tota tradició ha de ser igual de respectada. Però, al cap i a la fi, en la voluntat de comprendre una altra cultura segons els seus valors, no és inevitable comparar o traduir les institucions o valors desconeguts als nostres per tal d’entendre’ls?

 

Actualment, però, el fet de viatjar ha canviat de significat. La majoria de gent que viatge no ho fa motivat ni per coneixement, ni per comerç ni, fins i tot, per descobrir, sinó que ho fa com a consumidor d’un producte de masses que aporta felicitat al client i, a més, el seu status social es veurà augmentat per la quantitat de segells estampats al seu passaport. Sembla ser que tots desitgem fer-nos una foto a la Torre Eifel, a les platges del Carib o al Machu Picchu, així com passar-nos setmanes engabiats en un creuer que ens portarà per qui sap on. Està clar que no tothom forma part d’aquests circuits turístics comercials, sinó que hi ha molt viatgers apassionats per conèixer què hi ha més enllà de les fronteres del seu país. Però aquest, per desgràcia, no és el viatger més comú.

 

Vivim en un món en el que les fronteres s’han quedat petites i l’home imagina nous horitzons. Si de nord a sud i d’est a oest no hi ha res nou per descobrir, haurem d’assenyalar amb el dit cap amunt i intentar colonitzar nous planetes i noves constel·lacions, fent reals les prediccions de la ciència ficció del segle XX. Mentrestant, al nostre planeta continuarem tenint racons increïbles als quals podem viatjar i tornar a casa amb la maleta plena de records i la mirada brillant del qui ha descobert quelcom que mai no podrà oblidar.