El verb escriure prové de l’arrel indoeuropea “skreibh-“, emparentat al mateix temps amb la paraula grega “skarigáomai”, que vol dir “ratllar un contorn”. L’adaptació romana va ser “scribere”, que significava originalment “gravar” en pedra -o altres materials-. La paraula llatina “scribere” la trobem actualment en molts idiomes europeus, principalment en els romànics. Però ha estat tant important i influent que també la podem identificar en idiomes d’altres orígens, com ara en l’alemany -“schreiben”- o en l’irlandès -“scriobhaim”-.
Però si indaguem en els orígens, si explorem els primers escrits, ens hem de remuntar indiscutiblement al quart mil·lenni abans de Crist. En la coneguda com a Edat de Bronze és on van aparèixer els primers escrits, i aquest fet que a nosaltres ens sembla tan quotidià és la peça clau que marca el pas de la Pre-Història a la Història. Això sí, els interessos d’aquella època no eren ni la filosofia ni els poemes, sinó una cosa que, sis mil anys després, continua sent l’engranatge de la nostra societat: el comerç. I d’aquesta manera va néixer un dels primers alfabets de la Humanitat: a Uruk, ciutat de l’antiga Mesopotàmia, ja existia un sistema d’escriptura cap al 3.500 a.C., que estava format per 700 caràcters, i que responia a la necessitat de comptabilitzar les riqueses dels diferents temples.
Si pensem en escriure, una de les primeres coses que ens ve al cap és imaginació. Primer imaginem històries, i al escriure-les, les fem reals. I si parlem d’escriptura i imaginació hem de mencionar un dels màxims exponents en aquest àmbit. Gràcies a la imaginació de Gabriel Garcia Márquez al escriure “Cent anys de soledat”, persones de diferents països han visitat la fictícia ciutat de Macondo i han conviscut durant uns dies amb la centenària família Buendia. D’aquesta manera, l’escriptor colombià va compartir amb tots els seus lectors temes tan comuns com la soledat, la violència, el progrés o la utopia.
L’escriptura és també una arma carregada de futur utilitzada per molts dels qui han estat a l’avantguarda dels pensaments revolucionaris. Entre la llarga llista d’exemples trobem “El contracte social” de Jean-Jaques Rousseau, inspirador i ideòleg de la Revolució Francesa; el “Decamerón” de Boccaccio, que va formar part de la Index Librorum Prohibitorum, una llista de llibres prohibits per l’Església Catòlica durant la Inquisició; o William Tyndale, primer traductor de la Bíblia del grec al llatí, que va ser escanyat i cremat en públic l’any 1536 acusat d’heretgia. Fins i tot un llibre tant (aparentment) inofensiu com “Alicia al País de les Meravelles” va ser prohibit a la Xina perquè els hi atorgava als animals qualitats que els igualava a les persones. I a casa nostra també en sabem, de censura. Durant el franquisme, autors com Manuel de Pedrolo i Jaume Fuster van ser censurats per obres com “Joc Brut” o “De mica en mica s’omple la pica” respectivament.
Allò escrit perdura en el temps, i és per això que sempre s’ha utilitzat un missatge escrit com a prova o testimoni d’un canvi. De fet, els grans codis de comportament social provenen sempre de missatges escrits. A Babilònia, a l’any 1.500 a.C. es va escriure el Codi de Hammurabi, gravat en una gran pedra -en l’Antiguitat es considerava que allò escrit en pedra era sagrat-. Aquest codi, basat en la llei del Talió -“ull per ull, dent per dent”, regulava la jerarquització de la societat, els preus, els salaris, el funcionament judicial i les penes pels delictes comesos. I per a que ningú se’n pogués lliurar, se’n va penjar una còpia a cada plaça. Ha passat a la Història com un dels codis de regulació i control social més importants.
 L’Estela de Hammurabi és la pedra basàltica on hi ha escrit el Codi de Hammurabi. En la part superior, el rei Hammurabi (de peu) rep les lleis de mans del déu Shamash. Actualment l’Estela de Hammurabi es troba al museu del Louvre, a París. |
Però no podem parlar d’escrits importants sense fer especial menció als Deu Manaments, la columna vertebral que sosté la moral judeocristiana en la societat contemporània. El càstig, la por, la prohibició i la idolatria són els denominador comuns d’aquest text d’origen diví gravat en una pedra i presentat públicament per Moisès al Mont Sinaí. Sense conèixer amb exactitud el seu origen real, ens resulta més pràctic interpretar la funció amb la que van ser escrits: posar els ciments d’una conducta a seguir i regular així el comportament del poble. Aquesta nova moral és un fantàstic exemple de la pervivència de l’Antiguitat en l’actualitat, ja que els preceptes proclamats en el decàleg continuen estant inqüestionablement -des d’un punt de vista de comportament social- a l’ordre del dia.
Continuant amb les deu lleis sagrades, Miquel Àngel va voler representar el moment en el que Moisès torna dels seu viatge en recerca del decàleg sagrat i observa horroritzat com els israelians han abandonat el culte a Jehovà. El rostre del Moisès de Miquel Àngel transmet ira, fúria i tensió muscular, mentre que amb el braç dret pressiona fortament els Deu Manaments contra el seu pit, conscient que estava guardant el text sagrat que havia de fer arribar al poble d’Israel. El realisme dramàtic el converteix en una de les obres més famoses de Miquel Àngel i de tota la Història de l’Art; de fet, la llegenda diu que quan l’artista va acabar l’obra, se la va mirar i va clavar un cop al genoll dret de Moisès tot cridant “Per què no parles?”, pensant que això era l’únic que li faltava per dotar-lo de vida.
 El Moisès de Miguel Àngel, una de les escultures renaixentistes més famoses del segle XVI |
Tornant al tema de l’escriptura, una anècdota que ens ha regalat l’arqueologia. Perú, 1911. Hiram Binham és el primer occidental a arribar al Machu Picchu… De fet, hauria estat considerat el primer en trobar les ruïnes inques si no fos per una inscripció escrita a carbó en una pedra del complex arquitectònic, la qual deia: “Lizárraga, 14 de julio de 1902”. Agustín Lizárraga, agricultor peruà, va ser el primer en caminar pel recinte arqueològic en època contemporània, i sense poder-se imaginar que estava trepitjant una de les futures set meravelles del món, se li va ocórrer escriure el seu nom a una pedra. Gràcies a aquest petit acte, segurament impulsiu i innocent, el seu nom ha passat a la Història com a descobridor del Machu Picchu.
Així doncs, per què escriure? Per prolongar les nostres extremitats i materialitzar els nostres pensaments. Per aclarir les idees i deixar llegat del nostre temps. Churchill deia que “la Història la escriuen els vencedors”, i jo dic que tots nosaltres exercim el dret -o el deure- universal de fer ús d’aquest privilegi intel·lectual de la raça humana cuinat a foc lent durant milers d’anys. Com dèiem al principi, per escriure només calen dues coses: tenir quelcom a dir, i dir-ho… I jo crec fermament que tots tenim alguna cosa a dir.
I si voleu gaudir d’una breu i bona lectura, recomano aquest article de Gabriel Garcia Márquez: “Como comencé a escribir”: http://bit.ly/1K8NMNj
culturalment 