El brindis és una tradició molt arrelada a la majoria de societats actuals. Tot i no tenir clar els seus orígens, l’acte de xocar les copes és internacional i està present a celebracions de tot tipus. Però aquest acte inofensiu amaga fets obscurs; traïcions, copes enverinades, celebracions bèl·liques cruels que han marcat la Història del brindis. D’altra banda, avui en dia és símbol de confiança i germanor, i per això quan brindem ens sentim una mica més propers a les persones que ens envolten.
La versió més acceptada és que el brindis té el seu origen al segle XVI, després d’una victòria de l’exèrcit de Carles V a la ciutat de Roma. Aquella mateixa nit, els comandaments militars es van reunir i van alçar les seves copes de vi davant dels seus soldats mentre deien: “bring dir’s” (“jo t’ho ofereixo”, en alemany). De fet, en la Alemanya medieval existia la paraula “bringen”, que significava “portar” o “oferir”, i que donava nom a un gran recipient amb dues ases que servien per servir el vi a les copes dels comensals. És a dir, la gerra de tota la vida.
De fet, hi ha altres versions que avancen l’origen del brindis. Una d’elles, situada a l’època grega i romana, afirma que els comensals brindaven les seves copes quan estaven buides per tal de cridar l’atenció dels servents i que aquests els hi reomplissin.
Encara a l’Antiga Grècia, diuen que ja al segle VI aC. s’acostumava a brindar amb un motiu molt clar: evitar que el convidat creies que la seva beguda estava enverinada. Efectivament, al brindar els continguts de les copes es poden barrejar fàcilment, i d’aquesta manera les dues estarien enverinades. Per tant, estem parlant d’un gest de fe i confiança amb la persona que tenim al costat.
Per aquells que els hi agradi la mitologia, una anècdota curiosa és la que relata com el déu grec Dionís va ser el promotor del brindis. Dionís va convidar als altres Déus al mont Olimp per fer un banquet. El sentit del tacte va ser el primer que va entrar en joc, assaborint el vi que corria per la boca. Mentrestant, els comensals feien servir la parla per intercanviar opinions sobre el que estaven bevent. El gust feia que els Déus passessin les seves llengües pels llavis per tal d’assaborir cada gota. Però Dionís es va adonar que l’oïda era l’únic sentit que no participava en la festa, així que va proposar que a partir d’aquell moment es fes un brindis cada cop que la gent es reunís per veure vi. Ja fossin de vidre, fang, o fusta, el xocar de les copes faria que els cinc sentits participessin d’aquesta festa.
Un consell: si viatgeu a Hongria i seieu a refrescar-vos amb una cervesa, millor no brindeu, perquè això us pot portar molts problemes. Els hongaresos tenen molt recel al fet de brindar amb cervesa perquè encara recorden com els austríacs van aixafar una revolta hongaresa al segle XIX i ho van celebrar brindant amb cervesa. Això va marcar tant la societat hongaresa que brindar amb cervesa va arribar a estar prohibit per llei durant 150 anys (1848-1998).
“Hipp Hipp Hurrah”, del pintor danés Peder Severin Kroyer
Però si en algun lloc es prenen seriosament el brindis és als països del Caucas. Allà, quan es reuneixen unes quantes persones per compartir un àpat, hi ha un dels comensals que és anomenat tamadá, és a dir, el mestre de cerimònies. No només decidirà quan s’ha de brindar, sinó que farà un petit discurs per proposar el brindis. Aquests discursos estan elaborats en forma de paràbola amb un petit gir final que representa la veritable proposta de brindis. A continuació un exemple.
“Tinc el desig de comprar una casa, però no tinc la possibilitat. Tinc la possibilitat de comprar una cabra, però no tinc el desig. Així que brindem tots per tal que els nostres desitjos coincideixin amb les nostres possibilitats!”
Membres de la Marina dels Estats Units brindant per celebrar la victòria de la II Guerra Mundial
Aquesta ha estat una breu indagació pels orígens del brindis, una tradició molt Mediterrània que s’ha anat expandint fins arribar a ser el denominador comú dels àpats d’arreu del planeta. Casaments, caps d’any o celebracions no son el mateix sense un brindis. Com diu el mite del Dionís, el soroll que fan les copes xocar penetra per les nostres orelles i precedeix el moment en que els nostres sentits s’inundaran per la beguda que estem compartint. No cal patir, perquè encara que ens sentim estranys a un altre indret del món, un brindis sempre ens donarà la calidesa del qui se sent a prop de casa.
culturalment 