Esteu a punt de descobrir qui són els chinchorros, una de les civilitzacions més antigues i importants de la Història… i la primera a momificar els seus difunts.
A Egipte, el ritual començava dos dies després de la mort de la persona. Com que es necessitava molta aigua per fer el procés, els embalsamadors treballaven a la vora del riu Nil, on s’havia de transportar el cadàver. Un cop allà es netejava el cos, se li extreien els diferents òrgans, s’aplicaven sals al cos per tal de deshidratar-lo i assegurar-li una bona conservació, i se’l cobria amb olis aromàtics. I tot això ho van començar a fer l’any 3.500 aC.
Però, sense voler treure importància als èxits dels egipcis en termes de momificació, ha arribat l’hora de presentar els veritables protagonistes, la primera gran civilització que va momificar els seus antepassats: els chinchorros.
La cultura chinchorro és una de les cultures precolombines més importants de la Història. Eren un poble de caçadors i pescadors que va habitar l’extrem occidental de sud Amèrica entre els anys 7.000 i 1.500 aC. Freqüentaven molt les platges que actualment corresponen al nord de Xile i al sud de Perú, i els investigadors afirmen que van arribar a desenvolupar una patologia a l’oïda com a conseqüència de les grans profunditats a les quals es submergien -vàries desenes de metres-.
Però allò que els fa famosos són la seva dedicació als rituals mortuoris: són la primera civilització que va momificar els seus cadàvers. Cal deixar clar, per evitar confusions, que no tenen cap tipus de connexió cultural amb els egipcis, com ho demostren els 12.000 km, l’oceà i els dos mil·lennis que els separen.
Al Museo de Momias Chinchorro de la ciutat xilena d’Arica es poden observar moltes mòmies chinchorro
Però, com s’ho van fer per què les seves mòmies arribessin al segle XXI en tan bon estat? Com es que el seu nom no ha transcendit tant com ho han fet els egipcis?
Per començar, hi ha alguns aspectes que els hi donen un valor afegit respecte els egipcis en termes de momificació, com per exemple, el fet que no momificaven només aquells membres de la reialesa, sinó que tots els membres del poble rebien el mateix tractament un cop morts. I no només això sinó que se’ls emportaven allà on anessin –si més no, en un inici-, en la seva condició de tribu nòmada. Imagineu-vos un poblat de caçadors i pescadors nòmades anant amunt i avall carregant les mòmies a les esquenes. Doncs així eren els chinchorros.
Un dels secrets de la bona conservació de les mòmies chinchorros és la seva localització. Situades a prop del desert més sec del món –el desert d’Atacama, a Xile-, les mòmies s’han conservat en un indret dominat per l’absència de pluges, una molt baixa humitat i temperatures molt altes. Fa relativament pocs anys, uns obrers estaven treballant en la construcció d’un hotel a la ciutat xilena d’Arica quan van trobar els primers indicis del que seria un important cementiri chinchorro. Resulta que quan el poblat va començar a ser gran, i la quantitat de mòmies que havien de transportar era exagerat, no tenien altra opció que enterrar-los. I gràcies a això avui podem descobrir els secrets d’aquesta civilització mil·lenària.
Per què és tan rellevant que momifiquessin els seus cadàvers? A nivell científic i tecnològic, implica un gran coneixement sobre anatomia humana. Parlant de la tècnica, cal dir que al llarg dels anys van definir tres estils de momificació: les mòmies vermelles, les negres i les envenades. Cadascuna presenta les seves peculiartitats i revela el grau de sofisticació tecnològica, però tenien en comú l’ús de la perruca, una màscara -que deixava la boca i els ulls oberts ja que, a diferència dels egipcis, pels chinchorros les mòmies pertanyien en el món dels vius-, i l’ús de pals per donar forma al cos. En general, les pràctiques mortuòries consistien en desquartitzar, eviscerar i assecar -amb foc o cendra- els cossos, per després omplir-los amb llana, argila o fibra vegetal.
Màscara chincorro
Màscara chinchorro
En les mòmies vermelles, per exemple, mutilaven els cossos i els hi treien tots els òrgans i óssos del cos i després els tornaven a posar, fet que demostra un perfecte coneixement sobre, per exemple, com anava articulat el fèmur amb la tíbia, i quina és la epífisi distal i quina la proximal. Repetim, d’això en fa 7.000 anys.
A nivell antropològic, un dels aspectes més fascinants dels rituals mortuoris dels chinchorros -i que els diferencia encara més dels egipcis-, és que també momificaven els nadons, fetus i embrions. Efectivament, quan una mare perdia el futur nadó, aquest rebia el mateix respecte que qualsevol altre membre el poblat, i se li practicava la momificació amb total determinació i delicadesa. L’explicació més comuna entre els investigadors consisteix en que la momificació de nadons i fetus pot respondre a una voluntat d’aturar els alts índexs de mortalitat infantil que patien com a conseqüència dels alts nivells d’arsènic de la zona en la que habitaven. D’aquesta manera, els chinchorros aconseguien burlar la mort i perpetuaven la vida dels més petits dins la comunitat.
Però, quin futur els hi espera a les mòmies chinchorro? Recentment, diferents organismes i institucions han impulsat una campanya per aconseguir que les mòmies siguin declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, amb l’objectiu de difondre la seva importància arreu del planeta i de fer un pas endavant cap a la seva conservació i investigació. Actualment ja han aconseguit més de la meitat de les 30.000 firmes que necessiten per presentar la candidatura. Esperem que d’aquí poc es reconegui internacionalment aquest bé patrimonial que ens farà descobrir a tots plegats les meravelles que amaga la nostra Història.
I aquí, un petit documental amb un contingut molt interessant sobre els chinchorros i la seva cultura mil·lenària.
culturalment 