La relació d’amor i odi entre artista i drogues no és cap invent contemporani. Fa temps que genis de diferents àmbits han fet servir aquest tipus de substàncies com a font d’inspiració i motivació per al seu treball. Però, quins escriptors han redactat llibres sota l’efecte de les drogues?
En contra del que molta gent pensa, l’ús de les drogues no és cap novetat dels nostres temps. Ja els antics grecs les feien servir amb finalitats de tot tipus; algunes de bones–Dionís, el Déu del vi i protagonista de tantes festes a l’Olimp, és un personatge clau en mitologia grega-, i d’altres amb objectius obscurs –era freqüent l’ús de drogues per enverinar les begudes dels adversaris i enemics-. També trobem la famosa imatge de l’oracle de Delfos fent prediccions, com a suposada transmissora de la voluntat divina a la Terra, però amb la inspiració de drogues per entrar en un estat de shock. La tradició clàssica no escapa, doncs, a la presència de les drogues.
“El triomf de Baco”, de Velazquez, es també conegut com “Los borrachos”, ja que el Déu del vi apareix rodejat de beguts.
Per què fer servir drogues? Desbloquejar la ment, obrir nous horitzons i fer volar la imaginació en són els principals motius. La famosa –i cada vegada més àmplia- “generació dels 27” contribueix a que socialment es vinculi la imatge d’artista drogat amb la d’un músic. John Lennon, sense anar més lluny, va fer el seu petit homenatge als al·lucinògens en la seva cançó “Lucy in the Sky with Diamonds”. És simplement una coincidència que les tres inicials del títol formin la paraula LSD?
Els escriptors, d’altra banda, són un col·lectiu menys conegut en quant a la relació amb les drogues, però no cal investigar gaire per començar a trobar-hi estretes –i variades-vinculacions. L’any 1910 el dramaturg espanyol Ramón María del Valle-Inclán va pronunciar una conferencia a Buenos Aires titulada “Els exitants en la literatura. Perills i avantatges”, en la que feia una aproximació de la seva experiència amb les drogues en una recerca de l’esperitualitat. Valle-Inclán tenia especial devoció pel hachís, al qual li va dedicar el poema “La pipa del Kif” (1919).
A continuació trobareu una llista de llibres que van ser escrits sota els efectes de les drogues:
1. A sang freda, (Truman Capote, 1966) : Començava la tarda bevent té i cafè, i acabava a altes hores de la matinada amb martinis. Va saber compaginar la seva addicció a les drogues –a més d’alcohol també consumia heroïna- amb una tasca de periodista i escriptor molt prolífica, de la que cal destacar “A sang freda”, una de les obres més representatives en novel·la negra de tots els temps. Es diu que, mentre l’escrivia, Capote es prenia uns 3 martinis dobles al dia. Un cop llegida la obra es pot veure una relació entre la cruesa del relat i l’estat ebri del seu escriptor.
Truman Capote, autor d’una de les novel·les més importants del segle XX
2. A la carretera, (Jack Kerouac, 1957): L’escriptor nord-americà va revolucionar la forma d’escriure prosa als anys 50, posant de moda la coneguda com a prosa espontània. Després de viatjar per tots els Estats Units i conèixer de primera mà l’estil de vida de la generació beat –drogues, jazz i sexe-, va escriure “A la carretera”, una de les obres més importants del segle XX. Redactada originalment sense paràgrafs diferenciats ni marges, Kerouak va escriure “A la carretera” durant tres intenses setmanes de treball i sota els efectes de la benzedrina –més coneguda avui en dia com a speed-, una substància que actua en el sistema nerviós central i, entre altres, permet a qui la pren mantenir-se despert durant moltes hores seguides.
Tot i que en aquell moment va ser considerat com un drogoaddicte tant per la crítica com pel món acadèmic, actualment Kerouak està considerat com un dels escriptors més representatius de la seva època, ja que la seva obra tracta temes tant importants com el somni americà o la critica al consumisme que en aquella època ja es promovia al seu país.
3. L’estrany cas del Dr. Jekyll i Mr.Hyde (R. Louis Setevenson, 1886) : En aquesta obra, l’escriptor escocés explica, d’una manera molt vívida, la vida d’una persona amb un transtorn mental que fa que tingui dues o més personalitats amb característiques totalment oposades -transtorn que no s’ha de confondre amb la bipolaritat, que consisteix en canvis en l’estat d`ànim-. Diu Lloyd Osborne, el fill adoptiu d’Stevenson, que aquest llibre va néixer d’un malson, i va ser escrit en 6 dies amb l’ajuda de la cocaïna. El seu consum aixecava els ànims d’Stevenson i el feia estar cada dia més actiu. Potser és per això que la critica coincideix en que aquest llibre té un to radicalment diferent que la resta de la seva obra.
4. La Comèdia Humana (Honoré de Balzac, 1830-1850): l’escriptor francès prenia fins a 50 tasses de cafè al dia. Això li permetia anar a dormir a les sis de la tarda, llevar-se a la una de la matinada, i dedicar tot el dia a escriure bevent cafè fins a anar a dormir a la mateixa hora que el dia anterior. I l’endemà la mateixa rutina, arribant a ser normal escriure 15 hores seguides cada dia. Només així es poden escriure 85 novel·les en 20 anys i passar a la Història com un dels escriptors més prolífics i importants del teu temps.
Com a anècdota cal dir que va començar bevent cafè turc, i quan aquest ja no li feia efecte –l’organisme s’acostuma i els efectes es neutralitzen-, ingeria directament el gra de cafè amb l’estómac buit, pràctica que ell mateix definia com a “horrible i brutal”. Encara us sembla que el cafè és una substància inofensiva?
A Balzac li agradava tant el bon menjar que en les seves novel·les narra amb especial deteniment els àpats dels personatges
5. Els paradisos artificials (Charles Baudeleire, 1860): Un dels fragments d’aquesta obra afirma que “els vicis dels homes són la prova de les seves ànsies d’infinitud”. I l’escriptor francès sabia del que parlava: era membre actiu de la ordre dels Assassins, -els hassain, la mítica agència de fumadors de hatxis-. L’escriptor francès consumia aquesta droga amb l’objectiu d’estimular la creativitat poètica i la invenció d’imatges inèdites. Jove burgués transgressor de les normes socials del seu temps, a “Els paradisos artificials ” explica les seves experiències amb el hachis.
Un dia va topar amb un exemplar de “Confessions d’un anglés menjador d’opi”, de Thomas de Quincey, i en veure amb quin atreviment parlava sobre el consum d’opi, Baudeleire va començar a experimentar també amb petites quantitats d’aquesta substància.
6. La Nàusea, (Jean-Paul Sartre, 1938): Tot i que la mescalina es va posar de moda entre els hippies durant els 60, Sartre es va avançar i la consumia amb freqüència als anys 30. Precisament, aquesta substància al·lucinògena va jugar un paper clau mentre escrivia “Nàusea”, una de les obres més influents de l’existencialisme, en la qual fa reflexions sobre la condició humana i ressalta l’absurditat d’un món que ha vist com les guerres són capaces de treure el pitjor de les persones.
Com a anècdota cal dir que la mescalina va deixar la seva marca en Sartre: el filòsof francès veia dues llagostes que el perseguien allà on anava… i les va arribar a anomenar “les meves petites”.
culturalment 