Mossegar la poma

Sentir-se temptat és humà. Des de l’Antiga Grècia fins a les agències de màrqueting del segle XXI, la temptació manté a les persones en una lluita constant per l’autocontrol. Així ho han manifestat escriptors, pintors i cineastes al llarg de la Història. Però, fins a quin punt som capaços de reprimir els nostres impulsos?

Quan pensem en la temptació ràpidament ens venen al cap menjars suculents que ens fan saltar la dieta, desitjos carnals o drogues que atrauen fins a les ments més fortes. Aquestes temptacions no són res de nou; són inherents a la Humanitat des dels seus orígens. Els romans ja feien servir la paraula  temptatio, que al seu temps prové del verb temptare (palpar, tocar, experimentar o posar a prova). Efectivament, vèncer la temptació sempre ha estat un repte que no tothom ha estat capaç d’encarar amb èxit.

Blancaneus, Temptació

A l’Antiga Grècia era molt popular l’expressió petere malis quandam, que feia referència a l’acte de llançar pomes als peus d’una dona. Aquest gest era l’equivalent a “llançar els trastos” en l’actualitat, i si la dona les recollia, l’interès era correspost. Temps després es recollia aquesta tradició popular a la Bíblia, i la poma era convertida en el símbol de la temptació per Adan i Eva. La poma com a símbol de la temptació perviu en la cultura popular; per exemple, passa a ser utilitzada per Disney com a element temptador per la Madrastra de Blancaneu. I també hem de fer referència a que la poma mossegada és el logo d’una de les marques més famoses del planeta. Algú creu encara que Steve Jobs va escollir aquesta fruita per pura casualitat?

La temptació també és un tema clau en la literatura clàssica, i la Odissea n’és un bon exemple. El gran heroi Ulisses torna a casa després de vèncer en infinites batalles, i pel camí és seduït per l’Illa de les Sirenes. Ell sap que tots els homes que hi han parat atrets pels bells cants de les habitants de l’illa s’hi han acabat quedant. Conscient que ell no és superior a la resta d’homes, però sense estar disposat a perdre l’oportunitat que se li presenta, decideix parar-hi amb la següent estratègia: demanarà que el lliguin al màstil del seu vaixell, de manera que no pugui baixar, i farà que els seus mariners es col·loquin taps de cera a les orelles per no sentir els cants de les sirenes. D’aquesta manera, Ulisses és capaç de gaudir dels encants de l’illa però sense caure en la temptació en la que tants homes han caigut abans. I així és com Homer immortalitza els valors de la humilitat, la intel·ligència i la responsabilitat en l’imaginari col·lectiu.

Ulises James Draper Historia

“Ulises i les sirenes”, de Herbert James Draper, (1909)

Ulises és, en efecte, un dels exemples a seguir que el cànon literari occidental ens proposa. La literatura és, doncs, un canal que transmet els valors de la cultura clàssica dels que beu la nostra societat. Aquesta tradició està complementada, d’altra banda, amb el paper que han jugat (i juguen) les religions a l’hora de deixar clar els límits de l’avaricia de les persones. En aques sentit, si analitzem les religions des d’un punt de vista històric ens adonarem que aquestes van aparèixer amb la finalitat d’adoctrinar les societats, inculcant uns sistemes de valors i normes socials que havien de ser seguits per voluntat divina.

Concretament a Occident, la nostra conducta social -tant pública com privada- està fortament influenciada pels valors judeocristians que fa segles que determinen el què està bé i el que està malament. En aquest context, la temptació sempre s’ha concebut com quelcom negatiu, ja que s’entén com el precedent del pecat. Ja a la Bíblia s’intenta promoure el camí “correcte”, presentant a Jesús com algú capaç de superar tota temptació, en front de Judes , qui hi cau per només trenta peces de plata.

Les Temptacions de Sant Agustí

Aquesta lluita entre el Bé i el Mal és el tema central de Les Temptacions de San Agustí.

Els clàssics serveixen per donar testimoni de com les temptacions s’han manifestat en diferents contextos històrics, però no ens ensenyen a com superar-la. La corrupció política, el desig o el consumisme compulsiu són les formes que ha adaptat la poma de la Blancaneus per adaptar-se a les modernes societats en les que vivim.

En uns temps en els que la superficialitat regna per sobre de la prudència i la reflexió sorgeix a la llum la qüestió sobre si la temptació és o no és tant dolenta, i fins a quin punt l’hem d’evitar. D’una banda, l’Esglèsia continua difonent als quatre vents els mateixos valors de prudència i auto control per a no caure en el pecat, mentre que els bombardejos publicitaris i els valors del ferotge liberalisme indueixen a uns estils de vida que busquen la felicitat a partir del consum, d’exprimir al màxim el present i deixar-se endur davant certes temptacions. Qui sap si tenia raó Oscar Wilde al dir que “la millor manera de lliurar-se de la temptació és caure en ella”.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s