Les pintures de Paul Gauguin són internacionalment conegudes, però les històries que s’hi amaguen darrere potser no ho són tant. El pintor francès va tenir una vida molt especial, nadant a contracorrent de la seva època. Desencantat amb una Europa que considerava artificial i convencional, va decidir establir-se al Carib, on la seva vida i la seva obra van experimentar un tomb radical. El pinzell de Gauguin va ser, doncs, el testimoni que va deixar constància de la cultura indígena en les colònies franceses de finals del segle XIX.
Gauguin a la Martinica
La primera aventura de Gauguin a Amèrica va ser al 1887, deixant amics, dona i fills al Vell Continent. Després d’una visita a Panamà es va acabar establint a la illa Martinica. El pintor hi buscava una terra verge i autòctona, però va trobar una illa colonitzada i que havia perdut la seva identitat cultural. Tot i així, la nova realitat que el francés va conéixer va tenir un impacte en la seva obra, en la qual es pot veure una progressió de la pintura europea cap a la incorporació de temes rurals indígenes.
“Orilla del mar II”, (1887): Les seves obres a la Illa Martinica es caracteritzen per la presència de colors brillants, amb perfils lleus i amb escenes d’exterior.
Tahití, a la recerca del paradís
Després de tornar per poc temps a França, Gauguin va reafirmar el seu rebuig a una societat que veia massa avorrida i a la qual no s’hi sabia adaptar. Així doncs, al 1890 va començar la segona etapa del pintor al Carib. Aquest cop Tahití serà el seu nou destí escollit per tal de donar un gir a la seva vida i a la seva obra. Allà es va sentir alliberat dels prejudicis occidentals i això va potenciar la seva faceta d’artista. Els tres primers mesos els va passar a Papeete, la capital, que Gauguin va trobar massa europeïtzada. Per això la va abandonar al cap de poc, fugint de la colonització i buscant el paradís en les profunditats de la illa. Va acabar instal·lant-se en una una espècia de cabanya situada a 45 km de la capital. Aqui és on Gauguin va pintar les que serien algunes de les seves obres més famoses. Fent honor a la seva fama de bon amant entre les noies de la illa, Gauguin va dedicar la seva obra a la sensualitat exòtica que va conéixer de primera mà.
“L’esperit dels morts vela” (1892). Retrat d’una noia de tretze anys amb la qual va tenir una aventura amorosa. Destaca l’absència de peces de roba que a Europa es feien servir per tapar certes parts del cos.
Poc després Gauguin es va veure obligat a tornar a França per la seva mala situació econòmica. Durant aquesta estada es va separar definitivament de la seva dona, amb la qual ja hi tenia una mala relació des de feia anys. Aquest divorci va tenir molts paral·lelismes amb l’allunyament del pintor respecte la crítica artística de París. Després d’una sèrie d’atacs contra la seva obra en revistes com Mercure de France, Gauguin es va sentir desplaçat i no va veure cap altra sortida que tornar a Tahití, l’escenari en el que el seu personatge més creatiu se sentia realment lliure. Així doncs, el pintor va abandonar França per no tornar-hi mai més.
Crisis económica, sentimental i de salut
De nou a la illa caribenya, es va fer construir una casa amb un bonic estudi. Des d’allà va mantenir contacte per correspondència amb amics i artistes que encara tenia a París. La seva salut, però, va anar empitjorant poc a poc. Al 1897 va rebre una noticia que va marcar un abans i un després en la seva vida: Aline, la seva filla preferida, havia mort per pneumònia. A més, al cap de pocs dies, es va assabentar que havia d’abandonar la seva casa perquè els terrenys havien estat venuts, i es va endeutar amb un banc per poder comprar una altra casa. Així doncs, endeutat, amb una salut delicada i amb la recent mort de la seva filla, Gauguin troba les forces i la inspiració per pintar el que és considerat com el seu quadre més important: “D’on venim? Qui som? On anem?”.
“D’on venim? Qui som? On anem?” (1897)
El títol del quadre es correspon a les tres preguntes tradicionals que qualsevol tahitià fa per tenir informació sobre algú que no coneix. Gauguin, que segurament va haver de respondre en diverses ocasions a aquestes qüestions, les va dotar d’un sentit més transcendental fent una al·legoria de la vida. De fet, el mateix Gauguin l’entén com una obra filosòfica més que com un quadre, arribant a afirmar que havia fet “una obra filosòfica temàticament similar a l’Evangeli”. De fet, l’obra conté un gran nombre de simbolismes. A grans trets: el nen de la dreta respon a la pregunta “d’on venim?”, simbolitzant l’esperança i la vida. El centre de la imatge busca respondre a la pregunta “Qui som?”, protagonitzada per una persona agafant una fruita tal com passa al Jardí de l’Edèn. A l’esquerra, doncs, es respon a la pregunta “A on anem?”, protagonitzada per una dona gran que s’agafa la cara amb les mans. Aquesta figura no s’ha d’entendre com la fi, si no com un renaixement, un morir i tornar a començar.
Gauguin entenia aquest quadre com l’últim quadre, ja que tenia previst suïcidar-se un cop l’hagués acabat. Efectivament, va pujar a dalt d’una muntanya de l’illa de Tahití i es va empassar una bona dosi d’arsènic que el metge li havia receptat per una infecció que tenia als ulls. La dosi que es va prendre, però, era tan exagerada que la va vomitar i no li va fer cap efecte.
Irònicament, l’obra va tenir un ampli reclam entre la crítica, i gràcies a això Gauguin va aconseguir continuar finançant la seva aventura a la recerca del paradís. Així, al 1901 va fugir de la cada vegada més colonitzada illa de Tahití i va començar una nova aventura cap a les illes Marqueses, a la Polinèsia francesa. Tot i que la seva salut cada vegada estava més deteriorada, Gauguin mai no va deixar de pintar, i el seu tema més recurrent va continuar sent l’encant de la bellesa exòtica. Així, el pintor francès va passar els dos últims anys de la seva vida a les illes Marqueses, sense saber si havia trobat o no el paradís que havia donat sentit a tota la seva vida.
culturalment 