Utopia, terra de ningú

La utopia és com una obra de teatre que mai no acaba. Els seus guionistes tenen la difícil tasca d’escriure l’argument més just per a tots els presents. Els personatges han de tenir un comportament perfecte per tal que tot surti tal i com està pensat. Els espectadors saben que presenciaran una ficció anhelada per tots, i per això quan s’aixequin de la butaca desitjaran que no hagi estat només un somni. El director de l’obra sap, igual que els actors, que allò que es viurà aquella nit serà únic i màgic, ja que ningú no hi podrà tornar mai més. Aquesta barreja de ficció, desig i imperfeccions és el que origina les nostres particulars utopies. I quan haguem reunit tots aquests ingredients, l’espectacle podrà començar. Amunt el teló!

Què és la cultura?

“Els joves no són tontos. Perceben la maldat en l’aire encara que no la comprenguin. Es resenteixen del seu incert futur econòmic i els problemes que la generació actual els hi està deixant. Opinen que l’educació que reben no es relaciona amb les seves necessitats, ja que no els hi garantitza res, ni una feina ni una cultura satisfactòria”

(Mark Oliphant, físic nucelar i humanista australià) 

A primer cop d’ull la paraula “cultura” pot semblar una paraula inofensiva i fàcil d’entendre, però serà al voler definir-la quan ens adonarem de les grans incerteses que presenta –i sempre ha presentat-. Quan Oliphant parla de “cultura satisfactòria” està englobant moltes coses, el conjunt de les quals pot arribar a condicionar el benestar o l’status social d’una persona en l’actualitat. Però si preguntem què és cultura a un monjo budista, a un artista del Renaixement o a un ciutadà de l’antiga Roma, obtindrem respostes molt diferents. Això és perquè “cultura” és una paraula genèrica que té tantes definicions com intents de definir-la. 

Parlar per convèncer. La importància (o la manca) de la retòrica clàssica en l’actualitat

El filòsof grec Gorgias de Leontinos deia que “la paraula és un poder sobirà que, amb un petitíssim i molt invisible cos aconsegueix coses absolutament divines” (Elogio de Helena). Potser és per això que al llarg de la Història ha estat tant important tenir un bon us de l’oratòria. Sovint un discurs magistral és capaç de canviar el curs de la Història, i són els grans oradors els que tenen a les seves mans -o, millor dit, a la seva boca-, el poder d’influenciar l’opinió de grans masses. 

L’assaig final abans de l’Holocaust

Si alguna vegada us endinseu en una comunitat armènia descobrireu que el 24 d’abril és un dia molt especial per a ells. Commemoren que el 24 d’abril de 1915 un total de 235  intel·lectuals, líders religiosos, artistes i polítics armenis van ser detinguts a Constantinoble –actual Istanbul-, i deportats. Aquestes detencions es van fer seguint ordres il·legals, i utilitzant unes llistes amb noms perfectament elaborades i detallades, per part del govern dels Joves Turcs. Després de passar una nit a la presó de Mehder-Hanë, van ser portats a diferents punts del país, on després de falçs judicis, van trobar el seu destí fatal. Aquestes detencions es van anar repetint durant un mes: 196 escriptors, 168 pintors, 575 músics, 336 metges, 176 professors, 160 advocats, 62 arquitectes i  64 actors, entre molts d’altres, van ser executats durant aquelles terribles setmanes. Però allò només era el començament del terror per al poble armeni.  

"Diners o dinars"

Corrupció urbanística, frau fiscal, contractació irregular, tràfic d’influències, blanqueig de diners… Segurament esteu tots farts de sentir a parlar de la corrupció, així que perdoneu-me si trec el tema. Però aquests últims dies hem tingut unes xifres estratosfèriques; el passat octubre vam assolir el rècord de 141 imputats en un mes, és a dir, 5 imputats per dia. Aquesta onada arrasa amb tothom, sense distingir entre polítics, funcionaris, empresaris, advocats, sindicalistes o familiars de tots ells. Així doncs, noms coneguts per tots nosaltres com Miguel Blesa, Josep Lluís Nuñez, Rodrigo Rato, Magdalena Álvarez, Ángel Acebes, la Infanta Cristina, Iñaki Urdangarin, Luís Bárcenas, família Pujol, Jaume Matas, Carlos Fabra, Fèlix Millet o Francisco Granados estan acusats de diversos delictes. Totes elles persones molt influents, les que teòricament governen el país i miren pel nostre bé. Aquestes, però, només son les cares conegudes: amb ells estan caient un conjunt de xarxes de corrupció que aglutinen cada dia a més gent.