L’assaig final abans de l’Holocaust

Si alguna vegada us endinseu en una comunitat armènia descobrireu que el 24 d’abril és un dia molt especial per a ells. Commemoren que el 24 d’abril de 1915 un total de 235  intel·lectuals, líders religiosos, artistes i polítics armenis van ser detinguts a Constantinoble –actual Istanbul-, i deportats. Aquestes detencions es van fer seguint ordres il·legals, i utilitzant unes llistes amb noms perfectament elaborades i detallades, per part del govern dels Joves Turcs. Després de passar una nit a la presó de Mehder-Hanë, van ser portats a diferents punts del país, on després de falçs judicis, van trobar el seu destí fatal. Aquestes detencions es van anar repetint durant un mes: 196 escriptors, 168 pintors, 575 músics, 336 metges, 176 professors, 160 advocats, 62 arquitectes i  64 actors, entre molts d’altres, van ser executats durant aquelles terribles setmanes. Però allò només era el començament del terror per al poble armeni.  

La paraula genocidi (del llatí gen- “llinatge, grup genètic o d’origen comú i de –cida, del verb llatí caedere “matar, tallar”) va ser proposada i promoguda al 1939 per Raphael Lemkin, jurista jueu d’origen polonès que va fugir del nazisme. Tot i així, de genocidis n’hi ha hagut sempre: l’Imperi Romà, durant set segles, va exterminar i esclavitzar milions de persones; a la Xina trobem la revolta d’An-Lushang (756-763) en la qual van morir 36 milions de persones; durant el segle XIII, a l’Àsia Central, la gran expansió de l’Imperi Mongol sota les ordres de Gengis Khan i Tamerlán va acabar amb la vida de 40 milions de persones, la gran majoria musulmans; la conquista manxú de Xina entre el 1618 i 1644 va acabar amb 25 milions de persones; per no parlar de l’afany conquistador europeu, com ara les Creuades -5 milions de morts, majoritàriament musulmans-, la Conquesta espanyola d’Amèrica –entre 90 i 120 milions de morts-, o la presència de Leopold II de Bèlgica al Congo, torturant i assassinant uns 10 milions de congolesos.
 

El cas armeni

 
L’armeni és considerat el primer genocidi modern, i juga un paper molt important al definir la geopolítica al llarg del segle XX. Els armenis van conviure pacíficament a Turquia des del segle XV fins al 1915. En aquella època, s’estimava que hi havia a Turquia entre 1.300.000 i 3.000.000 armenis, repartits entre l’est de l’Imperi Otomà i Constantinoble. L’imperi Otomà veia, a finals del segle XIX, com Romania, Sèrbia i Montenegro i Bulgària s’independitzaven, i pronosticaven també que els armenis seguirien el mateix camí. Aquest, més l’amenaça exterior de la Primera Guerra Mundial i els conflictes bèl·lics amb Rússia, van ser dos dels motius que van alenar el nacionalisme otomà i que es va canalitzar en l’odi contra la comunitat armènia. Aquesta situació d’auge del nacionalisme radical es va materialitzar en les primeres massacres contra els armenis –massacra Hamidiana i massacra d’Adana, entre el 1894 i el 1909-. Això només va ser un tastet del que vindria després: entre els anys 1915 i 1923, entre 1,5 i 2 milions d’armenis van ser deportats forçosament i exterminats. Durant aquests anys, els armenis van patir detencions, deportacions, expropiacions, segrestos, tortures, massacres i inanició. Gran part de les víctimes van ser deportades des d’Anatòlia i Armènia cap a Síria, on acabarien morint de set i gana al desert. Els que no van ser deportats, van ser executats a les seves ciutats, i tota la riquesa dels armenis va ser expropiada per l’Imperi. Després d’una pausa d’un any després de la fi de la I Guerra Mundial, els actes es van reprendre entre 1920 i 1923 per tal d’exterminar completament els armenis. Altres col·lectius ètnics que van patir el mateix destí durant el genocidi són els assiris, grecs pòntics i serbis.
 

Connexions entre el genocidi armeni i l’Holocaust

 
No és complicat trobar punts en comú entre el genocidi armeni i l’Holocaust. La Convenció  sobre la Preservació i Càstig dels Crims de Genocidi de les Nacions Unides defineix el genocidi com “l’acte comés amb el propòsit de destruir, en part o en la seva totalitat, una nació, ètnia, raça o grup religiós”. Sens dubte, aquesta definició inclou tots dos casos.
 
Per tal que una massacra esdevingui genocidi ha de complir una sèrie de característiques, entre elles que formi part d’un pla estratègic i premeditat per a assolir l’objectiu. En aquest sentit, l’armeni no deixa lloc a dubtes, com proven els aproximadament 26 camps de concentració construïts a prop de les fronteres amb Síria i Irak per executar els deportats. O la llista perfectament elaborada pel 24 d’abril de 1915, en la que s’especificaven les dades dels intel·lectuals armenis que havien de detenir prioritàriament. De la mateixa manera, l’Holocaust va ser format per una sèrie de programes prèviament establerts que buscaven acabar amb els jueus.
 
Tota aquesta planificació s’articula al voltant de definir un enemic al qual combatre, el qual simbolitza la barrera cap al triomf de l’autèntica nació. D’aquesta manera, tots dos genocidis tenen com a objectiu comú la homogeneïtat ètnica i racial. En el cas dels Joves Turcs, basaven el seu projecte en el panturanisme, que buscava la unificació de totes les nacions turques, fins a arribar als límits de l’Àsia Central, i situaven els armenis –cristians-, com a l’enemic. En el cas del Tercer Reich, s’encaminava cap al Nou Ordre Europeu, sota l’idea de la dominació de la raça ària-nòrdica, i per aconseguir-ho havien d’acabar amb el “problema jueu”.
 
Forta disciplina, obeïment al partit, acumulació dels poders en la persona del líder, enfortiment de l’aparell militar o la creació d’un òrgan exclusiu per perseguir i exterminar els opositors, són altres característiques que comparteixen tots dos casos.
 
Però seria massa innocent creure que tot això només són simples coincidències. Hitler va estudiar amb deteniment el cas armeni, i es va inspirar en ell per desenvolupar el seu programa contra els jueus. Ja al 1924, Hitler va afirmar que “la solució a la qüestió jueva requeria una tasca sanguinària. Si no fos així, el poble alemany acabaria exactament igual que els armenis” (Table Talk, Henry Picker). Anys més tard, Hitler referir-se al cas armeni al·legant que, un cop assolit l’objectiu final, ningú no recordaria els mitjans empleats per aconseguir-ho. En el discurs dirigit als seus soldats just abans d’envair Polònia sense deixar cap vida pel camí, Hitler va dir: “La nostra força recau en la rapidesa i la brutalitat. Gengis Khan va fer matar a milions de dones i nens intencionadament i sense compassió. La Història veu en ell només al gran fundador de nacions”. I va acabar dient: “Al cap i a la fi, qui recorda Armènia ara?” (Genocidio armenio. El genocidio silenciado, Súlim Granovsky).
 
A banda de les referències textuals per part de Hitler al cas armeni, hi ha altres indicis que proven que el genocidi armeni i l’Holocaust van estar estretament lligats. En aquest sentit diversos personatges que van estar implicats en l’Holocaust van ser a l’Imperi Otomà durant el genocidi. Per exemple, Hans von Seeckt va ser un oficial alemany enviat expressament a l’Imperi Otomà l’any 1917 per ajudar a l’aleshores Ministre de Guerra Ismail Enver. O Rudolf Höss, comandant del camp de concentració d’Auschwitz durant l’Holocaust, que també va lluitar amb els otomans i va ascendir a sergent l’any 1917.  
 
Un altre cas és el de Franz Von Papen. Polític i militar nazi, va ser assignat al IV Exèrcit Otomà com a responsable d’Estat Major. Anys més tard proporcionaria a Hitler tota la informació de la que disposava sobre el genocidi armeni per desencadenar l’Holocaust. Encara més irònic va ser que, entre 1939 i 1944, Franz Von Papen servís al govern nazi com a ambaixador a Turquia.
 
Un altre personatge nazi involucrat amb el cas armeni va ser Max Erwin Von Scheubner-Richter. Scheubner va ser cònsol alemany a Erzurum, ciutat de l’est de l’actual Turquia, durant el genocidi armeni, i va presentar als nazis un informe sobre l’extermini dels armenis. En aquest informe, va descriure als armenis com “els jueus de l’est”. Fent al·lusió al seu important paper, Hitler va dir d’ell que “qualsevol persona és reemplaçable menys una: Scheubner” (Genocidio armenio. El genocidio silenciado, Súlim Granovsky).
 
Més enllà de les vinculacions personals, el genocidi armeni, i sobretot la seva impunitat internacional, van permetre d’una manera o altra l’Holocaust. El sociòleg i especialista en genocidis Leo Kuper afirma que  “el genocidi armeni va ser l’assaig final per a l’Holocaust”. En la mateixa línia, l’expert en dret internacional David Matas opina que “res enforteix tant a un criminal com el fet de saber que pot cometre un delicte impunement. Aquest va ser el missatge que se’ls hi va regalar als nazis al no haver-se dut a terme cap judici per la causa dels armenis”.

 

De fet, no només no s’ha dut a terme cap judici, sinó que Turquia viu des d’aleshores en un negacionisme del genocidi armeni. Encara avui en dia és un tema tabú en la societat turca, i això es pot veure en el món de l’art i la cultura. Cada vegada que un artista toca aquest tema, es posiciona automàticament en contra del govern turc i de l’opinió pública. 
 

El genocidi armeni en la cultura i l’art

 
Arshile Gorky només tenia deu anys quan, junt amb la seva mare i les seves tres germanes, va abandonar Khorkom, poble proper a Van, fugint del genocidi. Anys més tard es convertiria en un important pintor abstracte, i es basaria en una fotografia en la que surten la seva mare i ell quan era petit per pintar The Artist and His Mother. 
 
 

Cultura-Fotografia-Historia

Fotografia original

Fotografia-Cultura-Historia

“The Artist and His Mother”, A. Gorky (1926-36)

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

Són moltes les cançons inspirades en el genocidi armeni. Músics d’arreu del món han sentit la necessitat de fer el seu petit homenatge a les víctimes armènies. Entre ells podríem destacar Charles Aznavour, cantant francès d’origen armeni, que va dedicar la cançó Ils Sont Tombés (“Ells van caure”), a les víctimes del genocidi. També cal mencionar Diamanda Galás, compositora i pianista d’Estats Units amb orígens grecs. A finals del 2003 va publicar el disc Defixiones, Will and Testamen: Orders from the Death, en el que fa un homenatge de 80 minuts als armenis, grecs i assiris que van caure durant el genocidi. Al 2013, el músic galés Julian Cope va publicar l’àlbum Revolutionary Suicide, dins el qual trobem la cançó The armenian genocide, el seu particular homenatge. També s’han de mencionar els moderns System Of A Down, banda de metal dels Estats Units formada per quatre joves descendents de supervivents del genocidi. La banda ha promogut la conscienciació sobre el tema, especialment amb les seves cançons Holy Mountains (System Of A Down, 1998), i .P.L.U.C.K. (Hypnotize, 2005 ).

 
Personalment, trobo que l’homenatge musicalment més emotiu és el que van interpretar aquests 42 musics turcs l’any 2012, en el qual van interpretar una cançó tradicional armènia. El títol,  A rainy day in April, fa referència al 24 d’abril de 1915.
 
 
 
Pel que fa al setè art, la primera pel·lícula sobre aquesta temàtica la va dirigir Oscar Apfel i va ser produïda per Hollywood. Es titula Ravished Armenia, igual que el llibre en el qual s’inspirà, escrit per Arshaluys Mardiganian, sobre la seva experiència al genocidi armeni.  
 
Més recentment, al 2002, es va produir Ararat, dirigida pel cineasta canadenc d’origen armeni Atom Egoyan. Molt bona per entendre el conflicte en l’actualitat, com demostra aquest breu fragment.
 
 
 
En literatura són molts els llibres que s’han escrit sobre el genocidi armeni, però en cal destacar un: Los cuarenta dias de Musa Dagh, de Franz Werfel. Narra l’extermini dels armenis a mans dels otomans. Concretament, es centra en la resistència que van mostrar un grup de 5.000 armenis durant l’estiu del 1915 al voltant de Musa Dagh, poble proper al Mediterrani, liderada pel protagonista de la història, Gabriel Bagradian. Aquesta novel·la va ser publicada al 1933, i és molt coneguda per ser la novel·la que llegien els joves dels guetos jueus durant l’era nazi. 
 

Litertura-MuscaDahg-Armenis

Los cuarenta días de Musa Dahg, Franz Werfel (1933)

Aquests són només alguns exemples de com s’ha plasmat en la cultura popular el genocidi armeni. Un genocidi que ha quedat a l’ombra de l’Holocaust i que encara avui, un segle després, espera ser reconegut ofialment per un estat que vol oblidar les seves víctimes i tot el dolor que va causar. 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s